la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskigelosia, i hi agregà que “la lleialtat del camarada Trotski en les qüestions interiors del partitestava per damunt de qualsevol dubte”. Aquesta afirmació la repetí diverses vegades. Jo sabiaque aquelles paraules de reconvenció no anaven dirigides només contra el que les haviaprovocades incidentalment, sinó també contra d’altres persones. Stalin i Zinoviev havienpretès, aprofitant-se de la conjuntura, atiar aquella discussió i mantenir-la artificialment.Stalin acabava d’ésser elegit secretari general en el Desè Congrés, per iniciativa deZinoviev i contra el parer de Lenin. El congrés l’elegí en la creença que estava davant unacandidatura presentada pel comitè central en conjunt. D’altra banda, ningú donava granimportància a l’elecció. Era evident que, davall les ordres de Lenin, el càrrec de secretarigeneral, creat en aquell congrés, no podia tenir més que un caràcter tècnic sense el menorrelleu polític. I, no obstant això, Lenin tenia els seus temors. “Aquest cuiner (deia d’Stalin)no guisarà més que plats picants.” Heus aquí per què volia subratllar tan obstinadament enuna de les primeres sessions del comitè central arran del congrés, la “lleialtat de Trotski”, pera sortir-li, així, al pas a la intriga que s’estava desenvolupant.Aquelles paraules de Lenin no tenien un valor purament incidental. Durant la guerracivil, testimonià en una ocasió (i no amb paraules, sinó amb fets) la confiança moral que teniaen mi, en termes tals, que no es podien esperar ni exigir més rotundes. Fou en ocasió de lacampanya d’hostilitat militar que atiava contra mi Stalin solapadament. En aquells temps deguerra, es concentraven en les meues mans poders que pràcticament tenien caràcterd’il·limitats. En el meu tren es reunia constantment un tribunal revolucionari; els fronts i elterritori de la reraguarda estaven a les meues ordres, i hi hagué moments en què tot el territoride la república que no estava ocupat pels blancs, tenia caràcter de territori militar o de zonafortificada. Tots els que queien entre les rodes del carro de la guerra tenien parents i amicsque feien quant podien per salvar del tràngol els seus parents. Per tots els canals arribaven aMoscou peticions, queixes, protestes, que anaven quasi sempre a parar a la presidència delcomitè executiu central. Els primers episodis d’aquest gènere sorgiren en relació amb elssuccessos de Sviask. Ja he dit més amunt que fiu comparèixer davant el consell de guerra elcoronel del 4t Regiment Letó, per haver amenaçat de retirar les seues forces de la posició queocupaven. El consell el condemnà a cinc anys de presó. Passats alguns mesos, començaren aploure peticions perquè se’l llibertés. La principal pressió s’exercia sobre Sverdlov. Aquestportà les peticions al buró polític. Jo exposí breument les circumstàncies de guerra en què elcoronel del regiment m’havia amenaçat amb “conseqüències perilloses per a la revolució”.Mentre jo parlava, la cara de Lenin anava posant-se blanca. I tot just que haguí acabat, quan,amb aquell to càlid de veu que denotava en ell la màxima emoció, exclamà: “Que seguisca,que seguisca a la presó!” Sverdlov es quedà mirant Lenin, em mirà a mi i digué: “Pense elmateix.”El segon episodi, molt més important, està relacionat amb l’afusellament del coronel iel comissari que havien retirat, sota la seua responsabilitat personal, el regiment de la seuaposició, apoderant-se per les armes del vaixell fondejat al riu perquè els portés a Niznij-Novgorod. Aquest regiment havia estat reclutat en Smolesnk, on els treballs militars estavena càrrec d’adversaris de la meua política de guerra, adversaris que més tard havien deconvertir-se en defensors calorosos d’aqueixa política. Però en aquells moments aixecarengran clamor. A instància meua es nomenà una secció dins del comitè central, que, desprésd’examinar la conducta de les autoritats militars, reconegué unànimement que la seuaconducta havia estat completament encertada; és a dir, imposada d’una manera inflexible perla situació del moment. No obstant això, no cessaren els rumors equívocs que corrien. Permoments, semblava que la font d’aquests rumors no queia molt lluny del buró polític. Però jo331