la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEl flamenc anà a refugiar-se, espantat, contra la paret:-Je ne sais pas.Segurament havia esperat que li engegués un tret.Continuí caminant, sempre pel bulevard endavant. Sonà l’una en un rellotge. Enarribar a una embocadura, girí per ella i arranquí a córrer tot quant poguí, seguit sempre pelflamenc. Aquella nit, dos homes que no es coneixien, corrien com a bojos pels carrers deBrussel·les, l’un rere l’altre. Encara em sembla estar escoltant les seues petjades. Fiu la voltaa l’illa i torní a portar el meu flamenc al bulevard. Els dos estàvem cansats, irritats, icontinuàrem caminant amb cara de mal humor. Ens trobàrem amb un punt de cotxes delloguer. De res m’hauria valgut prendre’n un, doncs que l’espia hauria saltat immediatamenta un altre. Continuàrem caminant. El bulevard, inacabable, semblava tocar allí a la seua fi;estàvem en un extrem de la ciutat. A la porta d’una petita taverna nocturna estava aturat uncotxe de punt. Fiu una carrereta i hi saltí.-Marxe vostè, de pressa!-On anem?L’espia era tot ell oïdes. Li doní el nom d’un parc que estava a cinc minuts de la casaen què vivia.-Cent sous!-Marxe vostè!El cotxer empunyà les brides. L’espia entrà a corre-cuita a la taverna, sortí amb uncambrer i apuntà amb el dit el seu enemic. A la mitja hora d’açò, entrava jo en la meuahabitació. Encenguí el ciri i em trobí damunt de la taula de nit una lletra dirigida al meu nombúlgar. Qui podria escriure’m a aquells adreça? Era un avís de la policia, ordenant a monsieurSamokovliev que es presentés l’endemà, a les deu del matí, amb el seu passaport. Açòindicava que ja m’havia descobert el dia abans un altre espia i que totes aquelles carreresnocturnes pel bulevard havien estat infructuoses per a ambdues parts. Foren diversos elsdelegats que aquella nit es trobaren amb el mateix tribut d’homenatge. Als que es presentarendavant la policia els fou ordenat que passaren la frontera de Bèlgica en el termini de vint-iquatrehores. Jo no em molestí en acudir a presència del comissari, sinó que prenguídirectament el tren a Londres, on s’havia traslladat el congrés.Harting, que dirigia la secció d’espionatge rus de Berlín, informà el Departamentd’Ordre Públic que “la policia de Brussel·les s’havia vist sorpresa per una invasiód’estrangers, sobre deu dels quals requeien sospites de manejos anarquistes”. La “sorpresa”de la policia de Brussel·les s’havia encarregat d’infondre-la el mateix Harting, el vertadernom del qual era Hekkelmann i el seu ofici el de terrorista-provocador; condemnat a presidien rebel·lia pels tribunals francesos, es veié més tard ascendit pel tsarisme a general del’Okhrana, i acabà essent, sota nom suposat, Cavaller de la Legió d’Honor. A Harting li féu ladelació un altre agent provocador, el doctor Shitomirski, que des de Berlín havia participatactivament en l’organització del congrés. Tot açò ho sabérem algun anys després. Diria hom120