la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiací tots aquells episodis. Però hi ha dos conflictes d’una certa importància en la meua vidaescolar que no puc passar per alt.El més important dels dos m’ocorregueren, cursant ja segon any, a la classe deBurnand, a qui anomenàvem el francès, encara que era suís. L’ensenyament de l’alemany feiala competència, en certa manera al rus. En canvi, el francès es quedava prou ressagat. Lamajoria dels xics l’aprenien ja a l’escola, i per als de la colònia alemanya el seu estudiresultava difícil i espinós. Burnand no podia veure els alemanys. La seua víctima favorita eraWacker, mal estudiant, cal reconèixer-ho. Però un dia molts, si no tots, tinguérem laimpressió que li havia posat una mala nota sense raó ni motiu. Aquell dia, el professor estavafuriós i no feia més que engolir pastilles.-Anem a fer-li un concert!Aquesta veu passà de banc en banc, i els alumnes ens transmetíem la consigna fentl’ullet i pegant-nos amb el colze. Jo no m’encobria, i potser fos dels més gelosos agitadors.No era la primera vegada que organitzàvem un d’aquests concerts; al professor de dibuix, aqui no podíem veure, perquè ens estava sempre castigant, li havíem fet ja diversos. El concertconsistia a posar-se a brunzir a cor amb la boca tancada, en acabar la classe, quan el professorgirava l’esquena i es dirigia a la porta; no s’havien de separar els llavis, per a no descobrir-se.A Burnand l’havíem corejat ja dues vegades, encara que en to molt baix, perquè li teníempor. Però aquesta vegada ens armàrem de valentia, i a penes “el francès” es posà el periòdicsota el braç, des dels últims bancs s’aixecà un remor estrepitós, que anà estenent-se fins aarribar als que estaven junt a la porta. Jo, per la meua banda, procurava contribuir al clamoren allò que podia. El professor, que havia aixafat ja el llindar de la classe, es girà de sobte, esplantà enmig de l’aula i es quedà mirant cara a cara l’enemic, amb la cara verda d’ira,llençant llamps pels ulls, però sense pronunciar paraula. Els alumnes, sobretot aquells queestaven en els primers bancs, procuraren posar cara d’innocència. Els de darrere es posaren aremoure les motxilles, com si no hagués passat res. No havia transcorregut mig minut, quan“el francès” es dirigí de nou a la porta, amb pas furiós; els faldons del frac aletejaven, com sivolgueren alçar el vol. La retirada del professor fou seguida per un estrèpit unànime iarrabassat, que l’acompanyà corredor avant.En començar la classe següent es presentaren a l’aula Burnand Schwannebach iMaier, l’inspector, a qui anomenàvem “el moltó”, pels seus ulls vidriats, el seu front dur i laseua gran estupidesa. Schwannebach en féu una espècie de discurs preparatori, en quèprocurà sortejar el millor que pogué les trampes dels verbs i els casos de la llengua russa, queno dominava. L’inspector anava passant revista amb els seus ulls de carner a les cares delsalumnes, i als que tenien fama de rebels els anomenava pel nom i els deia:-Segurament que tu estaves en l’olla.Uns protestaven lleument, d’altres servaven silenci. Per aquest procediment escollirenuns quinze alumnes, als que condemnaren a una o dues hores de reclusió. Als altres ensdeixaren anar, entre ells a mi, tot i que Burnand, en passar llista, se’m quedà mirant (oalmenys em semblà que ho feia) amb ulls inquisitius. Jo no havia fet res per a quedar lliure,però tampoc havia confessat. Sortí de la classe més afligit que content, perquè semblava quehauria estat més divertit quedar castigat amb els altres.58