la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskientrar el nostre hoste en el menjador, jo estava junt a la porta del que anomenaven habitaciódels xiquets, una habitació petita que donava al menjador, sense gosar moure’m, perquè noem veiés les sabates, trencades. No era indici de pobresa, perquè aleshores la meua família jagaudia d’una posició prou folgada, sinó de despreocupació rústica, d’aclaparament de treball idel modest nivell en què es movien les nostres necessitats domèstiques.-Bon dia, xicot –em digué Moisès Filipovitx-, vine cap ací...!-Bon dia -contestà el xicot, sense moure’s del lloc.Amb una rialla un poc avergonyida, li explicaren la raó del meu retraïment, i llavorsvingué a treure’m alegrement de la meua difícil situació, agafant-me i abraçant-me.A l’hora de menjar, tota l’atenció estava reconcentrat en l’hoste. Ma mare li posava alplat les millors bocades, i li preguntava si li agradava o desitjava una altra cosa.A boca de fosc, quan ja el bestiar estava recollit, Monia vingué a mi i em digué:-Vine, fes-ho de pressa, prendrem un got de llet acabada de munyir! Apa, agafa elsgots..., però no els agafes per dins sinó per fora.Ell m’ensenyà moltes coses de les que jo no en tenia ni idea: com s’agafaven els gots,com calia rentar-se, com es pronunciaven determinades paraules i per què la llet acabada demunyir era bona per al pit. Spenzer sortia a passejar, escrivia, jugava a les bitlles im’ensenyava aritmètica i rus, preparant-me per a ingressar a l’institut. Jo l’adorava, tot i queno deixava d’inspirar-me un cert temor, perquè darrere de la seua persona pressentia elprincipi d’una imperiosa disciplina. Eren les primeres manifestacions de la cultura urbana.Monia era amable amb tots els parents de l’aldea, bromejava molt i cantava amb unasuau veu de tenor. Però de tant en tant, el seu tarannà s’aombrava, i s’asseia a menjarsilenciós i abstret. Preocupats de veure’l així, li preguntàvem què tenia, si estava malalt, peròell defugia les preguntes amb monosíl·labs. Quan ja s’apropava el dia de la seua marxa, emsemblà descobrir vagament la causa d’aquells retraïments, i era que alguna grolleria oinjustícia pobletana havia ferit la seua sensibilitat. No és que els meus pares fossenespecialment severs, no. El seu mode de tractar els jornalers i els camperols no era pitjor queel que empraven en altres cases. Però tampoc millor. Era, doncs, un tracte aspre, brusc. Undia en què l’administrador assotà el pastoret amb un fuet, per haver deixat els cavalls al’abeurador fins fosquejat, Monia empal·lidí i digué, mossegant-se els llavis i entre dents:Quina brutalitat! Sí, també jo comprenia que era una brutalitat. No sé si, de no estar-hi ell, hohagués comprès. Potser sí. De tota manera, ell m’ajudà a comprendre-ho, i basta açò perquètota la vida li serve un sentiment de gratitud.Spenzer anava a casar-se, d’un dia a l’altre, amb la directora de l’escola oficial dexiquetes jueves d’Odessa. En Ianovka no la coneixia ningú, però sense conèixer-la, totsestaven segurs que seria una persona de mèrit, tant pel seu càrrec com per ésser la donaescollida per Monia. I hom acordà portar-me a Odessa a la primavera, a casa del noumatrimoni, i posar-me a estudiar el segon ensenyament.Marxí de l’aldea equipat pel sastre de la colònia i amb un calaix ple de pots de sagí,gots de confitura i d’altres regals per als parents de la ciutat. El comiat fou llarg i penós; jo39