la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimatemàtic, però a penes s’interessava pels xics, per l’ensenyament ni per les matemàtiquesmateixes. Als pocs anys d’açò, es feia un tall al coll amb una navalla d’afaitar.Les meues relacions amb els dos professors de matemàtiques eren excel·lents, i elsdos sentien predilecció envers mi, perquè aquesta assignatura era el meu fort. Fins al punt quequan estudiava els últims cursos tenia decidit dedicar-me a les matemàtiques pures.De la Història estava encarregat Liubimov, un home alt i de continent digne, sobre lanasset del qual penjaven les ulleres d’or i que tenia la cara redona orlada per una barbetaescassa i viril. Però quan somreia, fins a nosaltres mateixos compreníem que aquell continentde dignitat no era més que aparent i que, en els fons, es tractava d’un home sense voluntat,tímid, aborronat interiorment per alguna preocupació i que vivia en constant angoixa que espogués saber o esbrinar quelcom roí d’ell. Jo em lliurava a l’estudi de la Història amb interèscreixent, encara que difús. Gradualment, procurava anar dilatant l’horitzó dels meus estudis,per a la qual cosa feia a una banda els mísers textos oficials i tirava mà dels llibresuniversitaris o dels grossos volums de Schlosser. En el meu entusiasme per la Històrialliscava, evidentment, quelcom d’esport: només per posar el professor en un compromís quanl’ocasió es presentés, m’aprenia una quantitat de noms rars i detalls inútils, que no feien mésque recarregar-me la memòria. Liubimov no tenia dots per a dirigir l’ensenyament.S’interrompia moltes vegades, alçava el cap i mirava en torn, ple de còlera com si cerqués enel xiuxiueig dels alumnes alguna paraula injuriosa envers ell. La classe, llavors, emmudia i esposava en guàrdia. Liubimov era també professor d’un gimnàs femení, on no trigaren adescobrir, com nosaltres, les seues manies. La cosa acabà en què un dia, en un atac debogeria, es penjà del marc d’una finestra.A Khukovski, el professor de Geografia, li teníem tots un pànic tremend. Suspeniaautomàticament, com una màquina, i durant la classe s’havia de mantenir un silenci sepulcral.Ben sovint, interrompia la contestació del xic, estirant les orelles, com a fera que conjecturaun perill. Tots sabíem el que allò significava i ens quedàvem quiets com a marbres, contenintla respiració. No em recorde que Khukovski afluixés les regnes més que una vegada, un diadel seu aniversari, si no m’equivoque. Un alumne li digué no sé quina cosa de caràctersemiprivat, és a dir, que no tenia relació directa amb l’ensenyament. El professor ho deixàpassar. Açò era ja un esdeveniment. De seguida, s’aixecà Wacker, que era un adulador, idigué, amb un somriure untuós:-Tothom diu que Liubimov no val ni per a lligar-li les sabates a vostè.La cara de Khukovski era tota expectació.-Com? Assegue’s vostè!I es produí aquell silenci especial que només podia regnar a la classe de Geografia.Wacker s’assegué com si li haguessen fuetejat. De totes parts es giraven a ell cares amb gestde reprotxe o de repugnància.-Sí, senyor, és veritat -insistia a dir, a mitja veu, l’adulador, que fins i tot norenunciava del tot a l’esperança d’ablanir el cor del geògraf, el qual el tenia molt malconsiderat.46