la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskirespirava la certesa absoluta de què en aquella campanya contra els epígons, el dret històricestava de la meua banda...24 de gener de 1924. Sobre, les palmeres, sobre el mar, flota, davall la volta blava delcel, un silenci lluminós. De sobte, una descàrrega tancada esgarra el silenci. I després unaaltra i una altra. El ressò venia d’allí baix, del costat del mar. Era la salutació de Sukhum alcabdill a qui en aquella hora estaven enterrant a Moscou. Pensí en ell i també pensí en aquellaque l’havia acompanyat per la vida des de feia tants anys, veient el món tot a través d’ell. Ipensí com de sola, ara que enterrava el seu camarada de vida, havia de sentir-se entre aquellsmilions de gents que ploraven al mort, però no com el plorava ella, sinó molt altrament.Pobre Nadexda Constantinovna Krupskaia! Sentia la necessitat de fer-li arribar des d’ací unaparaula de salutació, de simpatia, d’amistat, però no em decidí a escriure-li. Davant lagravetat del succés, totes les paraules semblaven vanes, i em feia por que es poguereninterpretar com una fórmula convencional. Imagine hom el meu sentiment de gratitud quanals pocs dies rebí, inesperadament, una lletra de Nadexda Constantinovna. La lletra deia així:“Benvolgut Lev Davidovitx:“Li escric a vostè per a comunicar-li que Vladimir Ílitx es posà a llegir el seu llibrepròximament un mes abans de morir, i el deixà al passatge en què traça vostè la fisonomia deMarx i de Lenin. Em demanà que tornés a llegir-li aquestes pàgines, i, després d’escoltar lalectura atentament, ell mateix volgué prendre a la mà el llibre i tornar-les a repassar.“Una altra cosa volia dir-li, i és que les relacions que uniren Vladimir Ílitx amb vostèdes del dia en què es presentà a Londres, venint de Sibèria, no canviaren en res fins a l’horade la seua mort.“Li desitge a vostè, Lev Davidovitx, forces i salut. Un forta abraçada de N.Krupskaia.”En el llibre que Lenin prengué en les seues mans un mes abans de morir, elcomparava jo amb Marx. Sabí comprendre clarament la relació que hi havia entre Marx iLenin, una relació omplerta per l’amor i la gratitud del deixeble i els valors patètics de ladistància. La relació entre mestre i deixeble esdevingué, per la marxa de la història, en larelació entre el precursor teòric i el primer realitzador pràctic. En el meu article, posava enrelleu el valor patètic tradicional de la distància. Marx i Lenin, dues figures tan íntimamentunides per la història, i alhora tan diferents, són per a mi les dues cimes més altes a què potarribar el poder espiritual de l’home. I em féu bé saber que el mateix Lenin, poc abans demorir, havia llegit atentament, i potser amb una certa emoció, aquelles línies meues, perquè lafigura de Marx era, als seus ulls, la mesura més grandiosa que podia aplicar-se a un home. Noera menor l’emoció que sentia en llegir ara la lletra de la seua viuda. Aquesta lletra faressaltar els dos punts extrems de les meues relacions amb Lenin: aquell dia del mesd’octubre de 1902, en què, fugit de Sibèria, truquí a la seua porta un matí primerenc,arrancant-lo del seu dur llit londinenc, i aquell altre dia del mes de desembre de 1923 en quèLenin llegí, per dues vegades seguides, les línies en què jo rendia un tribut d’homenatge a laseua vida i a la seua obra. Entre aquests dos punts quedaven enclavades dues dècades de lesnostres vides, unides primer per una tasca comuna, després separades per una renyida lluitaintestina dins del partit i reconciliades al fi per a una nova tasca comuna sobre un pla històricmés alt. El mateix que en Hegel: tesi, antítesi i síntesi. I ara, la seua muller venia a dir-meque, malgrat aquell llarg període d’antítesi, l’actitud de Lenin envers mi havia estat sempre lamateixa de Londres, és a dir, una actitud d’ajuda calorosa i de benevolència cordial. Aquella362