la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiAquell mateix dia telegrafií a Löbe dient-li que, en vista de les seues paraules, em dirigia alcònsol d’Alemanya sol·licitant el visat del meu passaport. La premsa democràtica i lasocialdemòcrata feien ressaltar, no sense una certa fruïció, el fet que un defensor de ladictadura revolucionària es veiés obligat a cercar asil en un país democràtic. I fins i tot hihagué alguns que expressaren l’esperança que aquella lliçó m’ensenyés a respectar un pocmés, d’ara en avant, les institucions de la democràcia. A mi no em quedava més que esperar aveure quin gir prenia en la realitat aquella lliçó.És indubtable que el dret democràtic d’asil no consisteix en el fet que un governbrinde hospitalitat tan sols als seus parcials, perquè açò ho ha fet també, sense tenir res dedemòcrata, Abdul Hamid. Tampoc consisteix, em sembla, que la democràcia admeta al seu siels expulsats, previ el permís del govern que els expulsa. El dret d’asil consisteix(teòricament) en què el govern preste acollida i refugi fins i tot als seus enemics, davall lasola condició que respecten les lleis del país. Era evident que jo només podia entrar aAlemanya com a enemic irreconciliable del govern socialdemòcrata. Al representant de lapremsa socialdemòcrata a Constantinoble, que vingué a demanar-me una entrevista, li fiu, aaquest propòsit, les declaracions necessàries, que reproduiré ací tal com les transcriguí arrande fer-les:“I ja que he demanat autorització per a entrar a Alemanya, el govern de la qual estàintegrat en gran part per socialdemòcrates, m’interessa, abans que res, dir sense embuts quinaés la meua posició respecte a la socialdemocràcia. En aquest punt, res ha canviat. La meuaactitud davant la socialdemocràcia continua essent la de sempre. Més encara: es pot afirmarque la campanya que vinc sostenint contra la fracció centrista d’Stalin no és, en realitat, mésque un reflex de la meua campanya contra la socialdemocràcia en general. Ni a vostès ni a miens convenen, en aquest punt, vaguetats ni equívocs.“Alguns periòdics socialdemòcrates s’entossudeixen a trobar contradicció entre elmeu mode d’enjudiciar la socialdemocràcia i el fet que sol·licite entrar a Alemanya. No hi hatal contradicció. Nosaltres no “repudiem” la democràcia, com ho fan, per exemple (deparaula), els anarquistes. És innegable que la democràcia burgesa té els seus mèrits,comparada amb les formes de govern que l’han precedida. Però no és un règim etern. Tard od’hora, ha de deixar el lloc al socialisme. I el pont per a arribar al règim socialista és ladictadura del proletariat.“En tots els països capitalistes veiem els comunistes intervenir en les lluitesparlamentàries. Doncs bé: que ens aprofitem del dret d’asil no es diferència en res,substancialment, del fet que haguem d’aprofitar-nos del dret de sufragi, de la llibertat deparaula i de reunió, etc.”Aquesta entrevista no arribà, que jo sàpia, a veure la llum pública. I no té res d’estranyque es quedés inèdita. No obstant això, en la premsa socialdemòcrata s’aixecaren algunesveus sostenint que es devia concedir-me l’asil sol·licitat. Un advocat socialdemòcrata, el Dr.K. Rosenfeld, prengué a càrrec seu, per iniciativa pròpia, sense que jo li demanés res, lesgestions necessàries perquè se m’autoritzés a entrar al seu país. Indubtablement, deguéensopegar des del primer moment amb certes resistències, perquè als pocs dies empreguntava per telègraf a quines restriccions estaria disposat a sotmetre’m durant el tempsque romangués en Alemanya. Heus aquí la meua contestació:“Tinc la intenció de viure completament aïllat fora de Berlín, no actuar mai enassemblees públiques i limitar-me als meus treballs de publicista, dins del que consenten leslleis alemanyes.”403