la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskidisposen, i el que ens ofereixen, al capdavall, és el seu propi retrat, un tant embellit. I coml’autoritat dels epígons descansa, purament i exclusiva, en l’anatema fulminant contra els queposen en dubte la seua infal·libilitat, resulta que el Lenin que ens trobem a les seues obres noés aquell estrateg revolucionari que sabia orientar-se d’una manera genial a la vista de cadasituació, sinó una espècie d’aparell automàtic que, prement-li un botó, llençava solucionsinfal·libles per a tots els problemes. Fui el primer que aplicà a Lenin la paraula geni, quan elsaltres no s’atrevien encara a pronunciar-la. Sí, Lenin era un geni, un perfecte geni humà, laqual cosa no vol dir que fos una màquina calculadora que funcionés d’una manera infal·lible.Allò que ocorria era que els errors que ell cometia eren molts menys dels que qualsevol altrehagués comès, posat al seu lloc. Però també Lenin s’equivocava a vegades, i els seus errors,quan els tenia, eren errors grans, gegantins, com tot en ell.SOBRE LA NOVA POLÍTICA ECONÒMICA I LES MEUESRELACIONS AMB LENINAnem apropant-nos a l’última etapa de la meua col·laboració amb Lenin. Aquestperíode té també importància doncs que s’hi troben ja determinats elements de la victòriaassolida després de Lenin pels epígons.Després de morir Lenin, es creà una complicada i molt ramificada institucióhistoricoliterària encaminada a falsejar la història de les nostres relacions. El mètodeprincipal de què es val, consisteix a destacar del passat purament i exclusiva aquells momentsen què existís alguna diferència entre nosaltres, per a després, valent-se de manifestacionspolèmiques aïllades, o de pures invencions, que és el més freqüent, compondre la imatged’una pugna ininterrompuda entre dos “principis”. Comparada amb aquestes investigacionshistòriques dels epígons, la història de l’Església escrita pels apologistes medievals és unmodel de ciència i objectivitat. Fins a un cert punt, jo mateix els facilitava la tasca, parlantsense pudor de les divergències que em separaven de Lenin, en el moment de produir-se, iarribant fins i tot a apel·lar al partit, en els casos en què era necessari. No ho feien així elsactuals epígons; aquests, les diferències de criteri dels quals amb Lenin eren força mésfreqüents que no les meues, s’atordien, arribat el cas, en el silenci, si no feien com Stalin, queadoptava cara d’ofès i s’anava a amagar, durant diversos dies, en un llogaret pròxim aMoscou. En la immensa majoria dels casos, les conclusions a què arribàvem Lenin i jo,cadascú per la seua banda, coincidien en allò de substancial. Generalment, no necessitàvemmés que mitges paraules per a entendre’ns l’un a l’altre. Si jo temia que un acord que anava aprendre’s en al buró polític o al Consell de Comissaris del Poble no era encertat, li passava aLenin una esquela. Lenin me la tornava amb la següent acotació. “D’acord. Faça vostè unaproposició.” A vegades, era ell qui em preguntava pel mateix sistema si estava conforme ambel que proposava, dient-me que, en cas afirmatiu, prengués la paraula per a recolzar-lo. Allònormal era que sovint canviés impressions amb mi per telèfon sobre la marxa d’un assumpte,i si aquest era urgent, em pregava, amb gran insistència, que no deixés d’acudir “de capmanera” a la sessió.Quan ens alçàvem els dos a defensar un mateix punt de vista (que era quasi sempre,en qüestions de principi) aquells als qui la solució no satisfeia, i s’hi comptaven no poquesvegades els caps d’avui, segellaven de seguida els seus llavis. I succeïa, amb força326