la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiJo no me n’assabentí fins molt de temps després.Prenguérem per la senda que creuava el riu Sosva. Els rens eren uns animalsmagnífics, que el guia havia escollit d’un ramat de varis centenars de caps. Al principi, elcotxer, borratxo, es quedava adormit, i els rens s’aturaven en sec. Aquelles aturades erenperilloses per a ell i per a mi. Al cap d’algun temps ja no feia el menor cas de les meuesempentes. Li lleví la gorra del cap, l’aire gelat li agità la cabellera i, a poc a poc, tornà arecobrar la claredat de judici. Reprenguérem la marxa. Era un viatge realment fascinador através d’aquells deserts nevats, sense empremta humana, entre avets i rastres d’animals. Elsrens trotaven alegrement amb les llengües penjant i respirant acceleradament: xu-xu-xu... Lasenda era angosta, els animalets es mesclaven uns amb altres, i era meravellós que no esdestorbessen en el marxa. El ren és un animal extraordinari, d’una resistència increïble a lafam i la fatiga. Portaven vint-i-quatre hores sense menjar quan sortírem, i aviat faria altrestantes que marxàvem sense parar perquè pasturaren. Segons em deia el meu acompanyant,començaven a “animar-se” ara. Trotaven uniformement i infatigable a una marxa de vuit odeu verstes per hora. Ells mateixos s’encarregaven de cercar el seu past. No calia més quelligar-los un llistó de fusta al bescoll i soltar-los. De seguida trobaven un lloc en quèconjecturaven molsa davall de la neu, furgaven amb la peüngla, enfonsaven el cap en el clot ies posaven a remugar. Jo sentia per aquestes bèsties l’afecte que deu sentir el pilot pel motorde l’aeroplà quan vola a uns centenars de metres sobre l’oceà. El ren que marxava alcapdavant del tir, el ren capçaler, començà a coixejar. Oh, dolor! No hi havia més remei quecanviar-lo. Tendírem la mirada en torn, cercant un campament d’ostiacs. Dels uns als altres hihavia una distància de dotzenes i dotzenes de verstes. El guia sabia descobrir-los per senyalsque passaven completament desapercebudes per als meus sentits. Des de molt lluny olia ja elfum. Perdérem vint-i-quatre hores en allò. Però açò em valgué ésser testimoni d’un quadromeravellós, sota la llum indecisa de l’alba: tres ostiacs a tota marxa, caçaren a llaç tres rensque havien escollit prèviament entre un ramat de varis centenars de caps i que els gossosapropaven als caçadors. Seguírem viatge a través de la selva, creuant sobre grans pantanscoberts de neu i per davant de gegantins boscos incendiats. De tant en tant, ens deteníem abullir aigua de neu per a fer te. El meu guia donava preferència a l’alcohol, però jom’encarregava de vetllar gelosament perquè no s’excedís de la taxa.El camí sembla sempre el mateix, però canvia constantment. Per a adonar-se’n calfixar-se en els animals. Ara travessem una extensió descoberta, entre un bosquet de bedolls iel llit d’un riu. És un camí criminal. L’aire ens envia contra els ulls el lleu polset que alça eltrineu. El tercer ren del tir se surt constantment de la senda. S’enfonsa a la neu fins a la panxai fins i tot més: fa uns quants salts desesperats, torna al camí, empenta al del mig i tira a unabanda al capçaler. Més endavant, el camí, calfat pel sol, és tan penós que es trenquen lescorretges del tir davanter; quan ens detenim, la superfície de lliscament es gela i costa grantreball fer que el trineu arranque. Després de les dues primeres carreres es veu que elsanimals estan cansadíssims; però el sol s’amaga, el camí es gela i tot torna a anar bé. És uncamí suau, però que no s’enfonsa; “un camí com Déu mana”, diu el guia. Els rens trotensense fer soroll a penes i estiren el trineu com jugant. No tenim més remei que desenganxar eltercer i lligar-lo arrere, perquè amenacen desbocar-se i seria perillós: podrien fer-nos mollesel trineu. Aquest llisca suaument, sense soroll, com una barca per un tranquil llac. El bosc, enl’espessa penombra, sembla molt més gegantí. Jo no veig per on va el camí i a penes sentmoure’s el trineu. Els arbres fascinants semblen venir corrent cap a u, les branques esprecipiten sorollosament als costats, els vells troncs nus i coberts de neu desfilen, alternant145