la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-És que tem -li preguntí cautelosament, recordant l’episodi de Quelch en Stuttgartquela meua intervenció puga provocar algun conflicte?-Sí -em contestà Bebel-, no amague que m’agradaria més que no intervingués.-Bé, doncs no cal parlar-ne més.Bebel respirà tranquil. No hauria passat un minut, quan se’m presentà Liebknecht, totexcitat:-És veritat que li han donat a entendre que no intervinga? I vostè s’hi presta?-Doncs què vol vostè que faça? L’amo ací és Bebel i no jo.Quan a Liebknecht li arribà l’hora de parlar, li donà tota la brida a la seua indignació,atacant durament el govern tsarista, sense fer cas dels avisos de la presidència, que no teniaganes d’exposar-se a complicacions per cap delicte de lesa majestat. En aquest petit episodiestà continguda ben clarament tota la història posterior del partit...Quan es produí l’oposició dels sindicats txecs contra la direcció alemanya, elsaustromarxistes sortiren a l’encontre dels dissidents amb una argumentació en què esmanejava molt hàbilment la tesi internacionalista. Plekhanov parlà sobre aquesta qüestió alcongrés internacional de Copenhaguen. Plekhanov, com tots els russos, defensavaincondicionalment la posició alemanya, enfront dels txecs. L’havia proposat perquè consumísaquell torn el vell Adler, a qui resultava molt còmode que fos un rus qui s’aixequés a acusarel patrioterisme eslau en una qüestió tan delicada. Jo, naturalment, no podia estar, ni de bontros, al costat de gent com Nemec, Soukup i Smeral, d’un entossudiment nacionalista tanmesquí, malgrat que el darrer feia esforços indicibles per convèncer-me de la raó que elsassistia. Però d’altra banda, coneixia massa bé la vida íntima del moviment socialista austríacper a tirar tota la culpa, ni fins i tot ni tan sols la seua part principal, a coll dels txecs. Hi haviaindicis més que suficients per a creure que el partit txecoslovac, en allò que feia a la massa,era més radical que el germanoaustríac, i que els patrioters de l’estil de Nemec no feien mésque explotar hàbilment aquest legítim estat de descontent de les masses obreres del seu paíscontra la tendència oportunista dels dirigents de Viena.Anant de Viena a Copenhaguen per a assistir al congrés, en una estació en què haviade transbordar em trobí casualment amb Lenin, que venia de París. Havíem d’esperar unahora, i tinguérem una gran conversa, que en la seua primera part fou molt afectuosa, però queja no ho fou tant en la segona. Jo m’esforçava a demostrar que la culpa principal de l’escissiódels sindicats txecs la tenien els dirigents vienesos, que atreien públicament tots els obrersdels països, entre ells els de Bohèmia, a la lluita, i acabaven sempre pactant entre bastidorsamb la monarquia. Lenin escoltava amb el major interès. Tenia un talent especial per aescoltar atentament, quan de les paraules del seu interlocutor volia traure a totes passades allòque li convenia; en aquests casos, la seua mirada relliscava sobre la persona que parlava i esperdia a la llunyania.Però quan em posí a contar-li l’últim article que havia escrit per al Vorwärts sobre lasocialdemocràcia russa, la conversa prengué un caire molt distint. Era un article enviat apropòsit del congrés, en què criticava durament menxevics i bolxevics. Un dels passatges mésdurs era aquell en què parlava de les “expropiacions”. Després d’una revolució fracassada, les159