la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiamb la diferència que ara es tractava de la Internacional Comunista. En aquest sentit,compartia la sort de les campanes de la Torre del Salvador, que havien hagut de passar-se del’himne al tsar a la música de La Internacional. El pobre vell es morí lentament a l’hospitall’any 1926. La meua muller hi envià alguns petits obsequis que el feien plorar d’emoció.El Moscou soviètic ens rebé enmig d’un vertader caos. Resultava que en aquestacapital existia un altre soviet de comissaris del poble presidit per l’historiador Pokrovski,l’home menys indicat, segurament, en el món sencer per a exercir aquesta missió. Lesatribucions d’aquest soviet s’estenien a la zona de Moscou, les fronteres de la qual ningúsabia traçar. A la seua jurisdicció pertanyia, al Nord, el d’Arcàngel, i al Sud el de Kursk. Demanera que a Moscou alçava el cap un govern els poders del qual (poders força problemàticscertament) comprenien una gran part del territori dels soviets. La pugna històrica entrePetrograd i Moscou sobrevivia a la Revolució d’Octubre. Moscou havia estat en temps, unaaldea gran, Petrograd una ciutat. Moscou era la seu dels grans terratinents i mercaders, SantPetersburg la ciutat de la burocràcia i la milícia. Moscou passava per ésser un pobleautènticament rus, eslavòfil, hospitalari, el cor del país; Sant Petersburg era la incolora ciutateuropea, el cervell burocràtic i egoista de la nació. Moscou esdevingué el centre de laindústria tèxtil, Petrograd concentrà la indústria metal·lúrgica. Els literats s’encarregavendesprés d’exagerar líricament les diferències reals. Aquestes diferències saltaren als nostresulls de seguida. Tampoc els bolxevics nascuts a Moscou havien assolit alliberar-se delpatriotisme de campanar. Per a reglamentar les relacions entre el nostre soviet i el de Moscou,es nomena una comissió presidida per mi. Fou una ocupació curiosíssima. Ens posàrem adelimitar pacientment els comissariats territorials, separant tot allò que havia de pertànyer a lacompetència del poder central. Així que avançàvem en aquestes tasques, arribàvem a laconclusió que el govern de Moscou no responia a cap necessitat. Els mateixos moscovitesreconegueren aviat que el seu soviet de comissaris del poble es dissolgués.El període de Moscou tornà a ésser, per segona vegada en la història de Rússia, unperíode d’aglutinació d’estats i creació dels organismes necessaris per a la seuaadministració. Lenin, impacient i irònic, i a vegades fins i tot amb burles, refusava totsaquells que pretenien continuar contestant a totes les qüestions amb fórmules propagandistesde caràcter general. “Però, home, creu vostè que estem en l’Smolni?”, eren les paraules ambquè solia rebre semblants fórmules, amb una barreja de còlera i de bondat. “Això fa unaterrible olor a Smolni!”, exclamava moltes vegades, interrompent els oradors que no s’ateniena l’assumpte. “Tranquil·litze’s vostè, li ho pregue -deia altres vegades-, que ja no estem enl’Smolni; d’aleshores ençà, hem fet ja un bon tram.” Lenin no s’aturava mai en barres per asacsar el passat, sempre que es tractés de preparar l’esdevenidor. En açò, marxàvem també dela mà. Lenin era molt puntual. Jo potser portés la puntualitat a extrems de pedanteria.Començàrem a menar una campanya incansable contra els descuidats i els tardans. Jo dictípenes molt severes contra els endarrerits i la manca de puntualitat a l’obertura de les sessions:a poc a poc, el caos anava cedint el lloc a l’ordre.Abans d’anar a la sessió, quan s’hi hagués de tractar un problema fonamental od’aqueixos a què els conflictes de competències donaven una importància especial, Leninm’insistia per telèfon perquè m’informés de la qüestió que s’anava a tractar. Tot allò que s’haescrit i s’escriu sobre les meues diferències de parer amb Lenin, està ple de falsedats imentides. Clar està que no estàvem d’acord ni sempre ni en tot. Però el més freqüent, ambmolt, era que arribàrem a idèntiques conclusions, bé fos mitjançant prèviament un canvid’impressions per telèfon o sense la deliberació prèvia, cadascú pel seu compte. En els casosen què es formàvem els dos la mateixa posició sobre un assumpte, ni ell ni jo dubtàvem que252