la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiAl congrés del partit, que se celebrà per aquells mateixos dies, aproximadament,Lenin, estant jo absent (jo estava al front de guerra), féu una calorosa defensa de la meuapolítica de guerra contra les crítiques de l’oposició. Aqueixa és la raó que fins avui nos’hagen fet públiques les actes de la sessió militar del Vuitè Congrés del partit.Un dia, se’m presentà al front sud Mentxinski, a qui coneixia d’antic. En l’època de lareacció, pertanyia al grup de la ultraesquerra o els “endavantistes”, com els anomenaven perla revista Endavant que publicaven. D’aquest grup, formaven part Bogdanov, Lunatxarski id’altres. Mentxinski, propendia més bé cap al sindicalisme francès. Els endavantistes havienfundat a Bolonya, cap a l’any 1910, una escola marxista per a deu o quinze obrers sortitsclandestinament de Rússia. En aquesta escola diguí, durant unes dues setmanes, un curs depremsa i dirigí diverses discussions sobre problemes de tàctica de partit. Fou allí on vaigconeguí Mentxinski que acabava d’arribar de París. La impressió que em produí quedafidelment reflectida si dic que no me’n produí cap. Aquell home em semblà l’ombra d’unaltre home no realitzat o l’esbós d’un retrat que no s’havia arribat a pintar. Es donen casosd’aquests. Només alguna que una altra vegada el somriure adulador i el joc d’ulls testificavenque aquell home estava devorat pel desig de sortir de la seua pròpia insignificança. No sécom es comportaria durant la revolució, ni si es comportà d’alguna manera. Quan elsrevolucionaris s’apoderaren del poder, l’enviaren molt de pressa al Ministeri d’Hisenda, onno demostrà cap activitat, o si la demostrà, fou per a revelar amb ella la seua incapacitat. Méstard, se’l portà al seu costat Dzerzinski. Dzerzinski era un home de voluntat, de passions id’una gran energia moral, la figura del qual cobria la Comissió Extraordinària. Mentxinski,assegut en un tranquil racó amb els seus papers, passava desapercebut per a tothom. Fins queDzerzinski renyí amb el seu substitut Untxlixt (la desavinença ocorregué ja en l’últimaèpoca), i, en no trobar a mà persona més apropiada, proposà que es nomenés Mentxinski pera ocupar el seu lloc. Tothom arronsà les espatlles en escoltar el nom.-A qui, si no? -digué Dzerzinski, justificant-se-. No hi ha un altre!Però Stalin, que agrada de protegir sempre persones que només puguen viurepolíticament de la misericòrdia de l’administració, aprovà la candidatura de Mentxinski.Aquest fou, des d’aleshores, l’ordinari fidel d’Stalin en la GPU, i en morir el seu cap, no solsascendí a la presidència de l’organització de policia, sinó que passà a formar part del comitècentral. Per on es veu que, projectada sobre la pantalla burocràtica, l’ombra d’un home norealitzat pot passar a vegades per un home de veritat.Fa deu anys, Mentxinski s’esforçava encara per compassar els seus moviments alsmeus. Se’m presentà al tren a informar-me de la marxa dels assumptes en determinats sectorsdel front. Quan finí la part oficial de la seua visita, es quedà vacil·lant, aixafant ja sobre unpeu, ja sobre l’altre, mostrant aqueix somriure cortesà que provoca preocupació i dubtealhora. Per fi, es posà a parlar per a preguntar-me si sabia que Stalin estava travant contra miuna vasta intriga.-Què? –l’interrompí sense entendre, perquè semblants idees o conjectures, estavenllavors molt lluny del meu pensament.-Sí, pretén persuadir Lenin i d’altres que vostè està agrupant en tom seu una sèrie degent per a utilitzar-la d’una manera especial contra Lenin.318