la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Sí, però Lenin és un espia dels alemanys –els digué l’amfitrió.Com? Però s’atrevia a dir això? Els xicots deixaren el te i els pots de dolç i saltarencom a feres:-Això que diu vostè és una indecència! -exclamà el major, que pel que es veu no trobàen el seu vocabulari paraula més adequada per a donar expressió als seus sentiments.Ara li tocava a l’enginyer el torn d’enutjar-se. Així acabaren les nostres relacions.Després de triomfar el moviment d’octubre interessí Serebrovski en els treballs del soviet.Com molts d’altres, passà del servei soviètic al partit. Avui és membre del comitè centralstalinista i una de les columnes del règim. Per a qui en 1905 pogué passar per proletari, no had’ésser-li molt difícil ara passar per bolxevic.Després de les Jornades de Juliol, de què parlarem més endavant, les calúmnies contraels bolxevics eren el tema de murmuració de la ciutat. Fui detingut pel govern de Kerenski, ials dos mesos de tornar de l’estranger, ingressava a la presó de Kresti, de la que servava tanbons records. Segurament que, quan s’assabentés pel periòdic, el coronel Morris sentiria unagran satisfacció, i no seria ell només, tal vegada, en sentir-la. En canvi, els meus xics no lestenien totes amb si.-¿Quina revolució és aquesta –li deien a sa mare, amb to de reprotxe-, que recloupapà, primer en un campament de concentració i després a la presó?La mare hi estava conforme: tampoc aquesta era la vertadera revolució. Però en lesseues ànimes infantils anaven destil·lant amargues gotes d’escepticisme.Quan em soltaren de les “presons democràtiques”, anàrem a instal·lar-nos a una petitahabitació que llogava en un gran domicili burgés la viuda d’un periodista liberal. Elspreparatius per a la Revolució d’Octubre marxaven per bon camí. M’elegiren president delsoviet de Petrograd. El meu nom desfilava per tots els periòdics, i cada u el declinava a laseua manera. A la casa en què vivíem, ens assetjava un mur d’hostilitat i d’odi. AnnaOssipovna, la nostra cuinera, quan es presentava a cercar pa, en el comitè domiciliari, era elblanc dels atacs de les dones. Al meu xic el motejaven a l’escola, per ésser fill de tal pareamb el malnom del President. A la meua muller, quan tornava a casa, després d’haver passatel dia treballant al sindicat d’obrers de la fusta, la rebien en el portal les mirades carregadesd’odi del porter. Pujar les escales era un suplici. La senyora que ens havia llogat l’habitacióestava constantment preguntant per telèfon si encara no li havíem fet pols els mobles. Debona gana ens hauríem mudat, però, a on? No hi havia una habitació lliure en tot Petrograd.La situació era cada dia més insostenible. I de sobte, un bon dia (ho fou de veritat), cessà elbloqueig domèstic, com si una mà invisible i poderosa l’hagués escombrat. El porter començàa saludar la meua dona amb aqueixa salutació que els porters reserven per als inquilins mésinfluents. En el comitè domiciliari ens lliuraven la ració de pa sense amenaces ni demores.Ningú s’atrevia ja a tancar la porta amb una batzacada davant dels nostres nassos. A quidevíem tot açò? Qui havia estat el mag? Doncs el mag havia estat Nikolai Markin. No hi haaltre remei que parlar-ne un poc detingudament, perquè a ell (a la figura col·lectiva deMarkin) se deu el triomf de la Revolució d’Octubre.211