la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiflors i amb discursos. Partíem cap al país de la revolució. Portàvem els passaports visats i enregla. La revolució, les flors i els visats omplien d’harmonia les nostres ànimes nòmades. EnHàlifax (Canadà) pujaren a revisar el vaixell les autoritats de la marina anglesa; els oficials depolicia es limitaven a examinar per alt els papers dels nord-americans, noruecs, danesos, etc.;en canvi, als russos ens sotmetien a un interrogatori en tota forma sobre les nostres idees,intencions polítiques i què sé jo quantes coses més. Jo em neguí a satisfer les seuesinterrogacions, limitant-me a facilitar-los les dades personals de rigor: la política interior deRússia no estava encara(els advertí) subjecta a la fiscalització de la policia de la marinabritànica. En vista d’açò, i com fracassés també una segona temptativa d’interrogatori, elsagents detectius Meckan i Westwood anaren a demanar informes de mi a altres passatgers,insistint en el fet que es tractava d’un “dangerous socialist”. Tot allò tenia un caràcter tandegradant i col·locava els revolucionaris russos en una situació tan palesa d’excepció respecteals altres passatgers que no tenien la desgràcia de pertànyer a una nació aliada d’Anglaterra,que alguns dels interpel·lats formularen allí mateix una enèrgica protesta escrita contra laconducta dels agents policíacs per a elevar-la al govern anglès. Jo no la subscriguí, per nocaure en la innocència d’acusar el diable davant Belcebub. I això que era difícil que poguéspreveure encara el curs que havien de prendre els esdeveniments.El 3 d’abril pujaren a bord del Christianiafjord diversos oficials anglesosacompanyats per mariners, i, en nom de l’almirall del port, ordenaren que abandonàrem elvaixell jo, la meua família i cinc passatgers més. Quant a les raons a què obeís aquestamesura ens prometeren que en Hàlifax s’“explicaria” tot. Hi replicàrem què, essent una ordreperfectament il·legal, ens negàvem a obeir-la. Els mariners, armats, es llençaren sobrenosaltres, i mentre una gran part del passatge exclamava shame, shame! (quina vergonya!)ens baixaren en els braços a una gasolinera de guerra, a la que donava escorta un creueranglès, que ens portà a Hàlifax. Quan el meu xic major veié que els mariners, que serien coma mínim deu, em portaven en braços, corregué a mi, li ventà una punyada a l’oficial i cridà:-Papà, vols que li’n vente una altra?El xic tenia onze anys. Era la primera lliçó que rebia sobre la “democràcia” anglesa.A la meua muller i als xiquets els deixà la policia en Hàlifax. Als altres ens menarenamb tren a Amherts, un campament de presoners alemanys. A l’oficina del campament enssotmeteren a la inspecció corporal més minuciosa que jo havia patit; ni en ingressar a lafortalesa de Sant Pere i Sant Pau sotmetien hom a semblants vexacions. Allí, almenys, elsgendarmes tsaristes el despullaven a un i el temptaven el cos a soles; però els nostresdemocràtics aliats ens sotmeteren a aquesta operació, perquè la burla fos encara més cínica,en presència d’unes deu persones. No se m’esborrarà mai del record aquell sergent Olsen, unsuec canadenc, amb una cara roja d’agent de la policia criminal, que fou el principalpersonatge d’aquella repugnant escena. (Els canalles que estiraven els fils des de lluny sabienperfectament que es tractava de revolucionaris russos impecables que tornaven al paísalliberat per la revolució.)Fins a l’endemà, no aconseguírem que el cap del campament, coronel Morris, assetjatper les nostres incessants protestes i reclamacions, ens exposés les raons oficials de ladetenció:-Són vostès subjectes perillosos per al govern rus actual -ens digué, lacònicament iconcisa.202