la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskipresident del Consell Suprem d’Economia. Tots els assumptes eren despatxats per endavantper aquesta central secreta, els components de la qual havien concertat un segur mutu, per acas de perill. S’havien obligat entre si a no entaular polèmiques uns amb altres, i a valdre’s detotes les ocasions per a actuar tots junts contra mi. En les organitzacions locals es muntarentambé centres secrets, sotmesos al de Moscou per la més estricta disciplina. Lacorrespondència es mantenia per mitjà d’una xifra especial. Era una organització clandestina ifermament articulada que s’alçava dins del partit i que en un principi només es dirigia contrauna persona. La selecció dels elements que havien d’ocupar càrrecs de responsabilitat en elpartit o en l’estat, es feia atenint-se amb gelosia a un criteri normatiu: contra Trotski. Durantl’“interregne” obert per la malaltia de Lenin i que s’anava allargant, aquesta tasca es menàd’una manera infatigable, encara que per procediments cautelosos i velats, per a deixar elsponts minats però en peu, en el cas que Lenin recobrés la salut. Els conspiradors s’entenienmitjançant senyals. Als candidats que aspiraven a un càrrec se’ls exigia que endevinaren allòque s’esperava d’ells. Aquell que ho “endevinava”, feia carrera, i així sorgí aqueixprocediment especial de guanyar ascensos i escalar cimes a què més tard havia d’anomenarse,prou sincerament, “antitrotskisme”. Calgué que morís Lenin perquè tingués mans lliuresaquesta conspiració, i aleshores sortí descaradament a plena llum. El procés de selecció depersones descendí un graó més. Ara, ja ningú podia ocupar el lloc de director de fàbrica, desecretari de cèl·lula sindical, de president del comitè executiu d’una aldea, de tenidor dellibres, de mecanògraf, sense fer professió de fe antitrotskista.Els afiliats al partit que s’atrevien a alçar la veu contra aquesta conjura, no trigaven acaure, víctimes de pèrfids atacs, que, naturalment, es disfressaven sota d’altres pretextos, nopoques vegades inventats. En canvi, aquells elements moralment vacil·lants als qui en elprimer quinquenni dels soviets s’havia mantingut allunyats del partit sense miraments,començaren a conquerir posicions, sense que per a això hagueren de fer més mèrits quemostrar la seua hostilitat envers Trotski. La campanya prosseguí des de finals de l’any 1923en tots els altres partits afiliats a la Internacional Comunista: uns dirigents eren substituïts iels altres ascendien, només que es declararen partidaris de Trotski o adversos a ell. S’hi féuuna selecció artificial, que no era precisament dels millors, sinó dels més adaptables. Tottendia a substituir els homes capaços i independents per les mediocritats que devien al’administració tot el que eren. I com la més perfecta expressió d’aquella mediocritatadministrativa, s’aixecà a l’horitzó l’estrella d’Stalin.LA MORT DE LENIN I EL DESPLAÇAMENT DEL PODERMoltes vegades m’han preguntat, i fins i tot avui hi ha qui em pregunta: “Però comdeixà vostè que se li anés de les mans el poder?” I generalment, sembla com si darrered’aquesta pregunta es dibuixés la representació simplista d’un objecte material que se lirellisca a hom de les mans; com si perdre el poder fos quelcom així com perdre el rellotge oun carnet de notes. Quan un revolucionari que ha dirigit la conquesta del poder comença,arribat un cert moment, a perdre’l per via “pacífica” o violentament, això vol dir, en realitat,que comença a iniciar-se la decadència de les idees i els sentiments que animaren en unaprimera fase els elements dirigents de la revolució, o que descendeix de nivell l’impulsrevolucionari de les masses, o ambdues coses alhora. Els quadres dirigents del partit, sortitsde la clandestinitat, estaven dominats per les tendències revolucionàries que els cabdills del356