la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicap amb un atreviment insolent. El paroxisme arribà fins al punt d’esborrar-nos íntegra lanecrologia del comte de Witte, fins i tot el títol de l’article, que constava de cinc lletres:“Witte”.Importa advertir que alhora que açò ocorria, l’òrgan oficial del Ministeri de Marina deSant Petersburg estava publicant uns articles d’una violència inaudita contra la repúblicafrancesa, burlant-se del seu parlamentarisme i del seu petit “tsar”, el diputat. Em muní d’untom de la revista petersburgesa i me n’aní a la censura a demanar comptes al censor.-En realitat –em digué monsieur Chasles-, aquest no és assumpte de la meuacompetència; les instruccions referents al periòdic de vostès parteixen totes del Ministerid’Assumptes Estrangers. És millor que parle vostè amb un dels nostres diplomàtics.Com a la mitjana hora, es presentà al Ministeri de la Guerra un cavaller diplomàtic decabell canós. Entre nosaltres es produí, en termes gairebé literals, el següent diàleg, quetranscriguí poc després d’ocorregut:-¿Vol vostè fer el favor de dir-me per què se m’ha esborrat un article en què esparlava d’un buròcrata rus jubilat, que estava en desgràcia i acabava de morir, i quinesrelacions pot haver-hi entre açò i les operacions de guerra?-És que, sap vostè?, aqueixos articles no els agraden...-digué el diplomàtic, fent ungest vague amb el cap; jo em figure que per a apuntar cap al lloc en què es trobaval’ambaixada russa.-Però, tinga vostè en compte que precisament per això els escrivim nosaltres, perquèsabem que no els agraden.El diplomàtic somrigué desdenyosament davant aquesta resposta, com si es tractésd’una bonica broma.-Estem en temps de guerra, i la nostra sort depèn de la dels nostres aliats.-¿Potser vol vostè dir amb això que el règim interior de França es troba mediatitzatper la diplomàcia tsarista? En aquest cas, entenc que els seus avantpassats s’equivocaren entallar-li el cap a Lluís Capeto.-Oh, exagera vostè! Però no oblide, li ho pregue, que estem en temps de guerra...A partir d’aquell moment, la conversa mancà ja de sentit. El bon diplomàtic em féuentendre, amb un somriure molt compost, que als vius no els agrada que es parle malamentdels morts, perquè també els dignataris són mortals. Les coses seguiren com abans. El censorratllava, i moltes vegades, en compte d’un periòdic, sortia al carrer un full de paper en blanc.Mai se m’acudí trencar les ordres de monsieur Chasles, a qui m’atenia amb la mateixafidelitat que ell a les dels seus poderdants.De res em serví, perquè al mes de setembre de 1916 em fou comunicada en laPrefectura de Policia una ordre d’expulsió, comminant-me a sortir de França. Quina n’era lacausa? En l’ordre no es donaven raons. A poc a poc, anàrem descobrint que el pretextprovenia d’una provocació maligna organitzada per la policia russa destacada a França.183