la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskibreu lletra de la viuda de Lenin, escrita als pocs dies de morir aquest, pesaria més en labalança de la història, encara que només hagués aquesta prova, que tots els infòlios escritspels falsificadors.“Amb prou retard a causa de les tempestats de neu, anaven arribant els periòdics, queens informaven dels discursos i articles necrològics consagrats a Lenin. Els amics de L. D.esperaven que aquest es presentés a Moscou el dia dels funerals, perquè donaven per segurque refaria el camí. A cap se li ocorregué pensar que Stalin l’havia barrat el pas amb el seutelegrama. Recorde de la lletra que ens escrigué a Sukhum el nostre fill. Li commoguéextraordinàriament la mort de Lenin, i amb 40 graus sota zero, abrigat amb el seu prim abric,desfilà amb molts altres pel Saló de les Columnes per a donar l’últim adéu al mort, i esperà,esperà i esperà en va la nostra arribada. En la seua lletra es llegia, entre línies, un amargdisgust i un velat reprotxe.”Fins ací, no faig més que reproduir les notes del diari de la meua muller.En Sukhum em visità una comissió del comitè central, composta per Tomski, Frunze,Piatakov i Gussiev, per a canviar impressions amb mi sobre les reformes que calia introduir alComissariat de Guerra. Tot allò era una pura comèdia. El personal del comissariat ja haviaestat renovat en el que els convenia o s’estava renovant a tota màquina, sense que jo m’hiassabentés. Però volien servar encara les aparences.El primer que patí les conseqüències del canvi en el departament de guerra fouSklianski. En ell es venjà Stalin dels revessos de Tsaritsin, de la derrota del front sud i de lamalaurada aventura de l’avanç sobre Lvov. La intriga començava a alçar el seu capd’escurçó. Per a minar-li el lloc a Sklianski (i a mi també, per a més endavant) havien ficat alcomissariat, uns mesos abans, a Unstxlitx, un intrigant ambiciós i incapaç. Sklianski fouseparat del càrrec, i per a substituir-lo nomenaren Frunze, que, fins aleshores, havia estatmanant les tropes d’Ucraïna. Frunze era una figura prou seriosa. El seu passat de presidiaripesava més en el partit que l’autoritat, massa jove, d’Sklianski. A més, Frunze, haviademostrat, indubtablement, durant la guerra, dots de cabdill militar. Però d’assumptesadministratius del ram entenia molt menys, incomparablement, que Sklianski. Frunzes’entusiasmava amb els esquemes abstractes, tenia molt mal ull per a conèixer les persones ies deixava portar fàcilment per influències de tècnics, principalment de segon rang.Però acabaré de contar el que ocorregué amb Sklianski. El destituïren de la maneramés brutal, és a dir, a la manera d’Stalin, sense parlar prèviament amb ell, i el destinaren al’organització de l’economia. Dzerzinski, molt content de llevar-se del damunt Unstxlitx, queexercia funcions de substitut seu al GPU, i de conquerir per a la indústria el magnífic talentadministratiu de Sklianski, posà a aquest al capdavant del trust dels draps. Sklianski arronsàles espatlles i es lliurà en cos i ànima als nous treballs. Als pocs mesos, decidí anar a passaruna temporada als Estats Units, per a posar-se al corrent de les coses d’allí i adquirirmaquinària. Abans d’anar-hi vingué a veure’m, per a acomiadar-se i aconsellar-se de mi.Durant els anys de la guerra civil havíem treballat els dos en la més íntima compenetració.Les nostres converses havien versat, sempre més sobre companyies i batallons, estatutsmilitars, cursos sumaris d’instrucció per a oficials rojos, subministraments de coure i aluminia les fàbriques de guerra, uniformes i ranxos, que no sobre els assumptes del partit. Els dosestàvem massa ocupats per a perdre el temps en aqueixes coses. Quan, després de cauremalalt Lenin, la intriga tramada pels epígons començà a estendre els seus tentacles cap alComissariat de Guerra, jo procurava eludir, en la mesura del possible, parlar, sobretot amb elsmeus col·laboradors militars, dels assumptes partidistes. La situació era massa confusa, la363