la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Sí, estem l’any 1885 -em digué la meua cosina Olga la silenciosa-, i després vindràl’any 1886.Jo no podia creure-ho, doncs que, fins i tot suposant que el temps tingués un nom, emsemblava que l’any 1885 havia de durar eternament, és a dir, molt, molt de temps, comaquella pedra gran que estava davant de la porta de casa fent d’escaló, com el molí, com jomateix. Betia, la germana menuda d’Olga, no sabia a qui creure. Els tres teníem la sensaciód’aixafar en un terreny desconegut, i era com si de sobte algú, creuant a la carrera, haguésobert de bat a bat la porta d’un habitació buida, plena de penombra, on tothom parla en veubaixa. Al capdavall, no tinguí més remei que cedir. Tots es posaven del costat d’Olga. I així,l’any 1885 fou el primer any numerat que entrà en la meua consciència, posant fi al tempsinforme i caòtic, a la prehistòria de la meua vida. Amb aquest incident, comença la meua era.Tenia jo aleshores sis anys. Fou, per a Rússia, un any de mala collita i de crisi, en quèesclataren els primers disturbis obrers d’alguna consideració. Jo m’esforçava infatigablementper descobrir la relació misteriosa entre la xifra i el temps. Prompte, els anys començaren aentreseguir-se, primer amb lentitud i després a una marxa cada vegada més veloç. No obstantaixò, aquell any de 1885 es destaca entre tots com el més antic, com l’any inicial. Amb ellcomença la meua era.Heus aquí el que un dia m’ocorregué: m’asseguí al pescant del cotxe que estavadavant de la porta de casa i entre tant arribava mon pare agafí les regnes. Els cavalls, que erennous, es posaren al trot, deixaren enrere la casa, el graner, l’horta i es ficaren camp a través,sense guia, en la direcció de la finca de Dembovski. Escoltí crits darrere de mi. Davant,s’obria una rasa. Ara, els cavalls galopaven desbocats. Ja a la vora de la rasa, feren un viratgebrusc cap a un costat i s’aturaren en sec, bolcant quasi el cotxe. Acudí corrent el cotxer,darrere alguns jornalers, de seguida mon pare, i allà lluny s’escoltava cridar ma mare, i esveien les meues germanes fent gestos d’espant. Ma mare continuava cridant quan em llencícorrent cap a ella. Faré constar que mon pare, pàl·lid com la mort, em donà dues bufetades.No s’ho prenguí a mal doncs que tot allò em semblava quelcom extraordinari.Seria probablement el mateix any en què fiu un viatge amb mon pare a Ielisavetgrad.Sortírem a l’alba i marxàrem a poca marxa fins a Bobrinez, on donàrem pinso als cavalls, pera arribar a boqueta de nit a una aldea que tenia per nom encara que per cortesia l’anomenavenVtxivaia (encara que, per cortesia, l’anomenaven Txvivaia) on passàrem la nit, perquè per elsvoltants del poblat pul·lulaven els bandits. Cap gran capital (ni París ni Nova York) havia deproduir-me, en passar el temps, la impressió que em causà la vila de Ielisavetgrad, amb lesseues voreres, les seues teulades verdes, els seus balcons, les seues botigues, els seus guàrdiesi aquells balons rojos subjectes per fils. Durant diverses hores, poguí mirar a la cara de lacivilització amb els ullassos oberts.A l’any de descobrir el còmput del temps començaren els meus estudis. Un matí, entríal menjador, després d’espolsar la son i rentar-me a corre-cuita (en Ianovka tothom es rentavaa corre-cuita), paladejant ja per anticipat el nou dia, especialment el te amb llet i el pa blancamb sagí, i veí ma mare asseguda amb un cavaller desconegut, un home flac que somreiatristament i es desvivia força per aparèixer servicial. Pel mode com em miraren els dos,comprenguí que estaven parlant de mi.-Dóna els bon dia, Liova em digué ma mare-, perquè aquest senyor serà el teu mestre.35