la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Si sabés vostè els diners que ens costa perseguir els nostres anarquistes!... -digué unaltre, com si volgués amb açò moure’m a compassió.-Però, permeta’m vostè, no és possible que se’m faça responsable al mateix temps dela policia russa i dels anarquistes espanyols...-Cert, cert, ho deia només a manera d’exemple...-Quines idees professa vostè ? -em preguntà, després de remugar un poc, el cap.Procurí explicar-los, en forma vulgar, quines eren les meues idees.-Hola, ací ho té vostè! -em contestà l’home.Per fi, al final em féu saber per mitjà d’un intèrpret que se m’invitava a sortird’Espanya com més aviat millor, i que mentre no tenia altre remei que sotmetre la meuallibertat “a algunes retraccions”.-Les seues idees són trop avancées per a Espanya -em digué, amb una bella sinceritat,a través de l’intèrpret.A les dotze de la nit, un agent de policia em menà en un taxi a la presó de Madrid.L’inevitable escorcoll al centre de l’“estrella”, on s’encreuen les cinc ales de l’edifici, dequatre pisos cadascuna. Escales de ferro. Silenci, aqueix especial silenci nocturn de la cel·la,ple de fortes emanacions i de malsons. En els corredors, bombetes elèctriques esmorteïdes.Tot conegut, tot igual. El grinyol de la porta blindada que s’obre. Una peça gran mig entenebres, l’aire recarregat de la presó, el míser jaç que fa fàstic veure. El grinyol de la portaque es tanca. Quantes vegades s’ha repetit ja aquesta història? Òbric la finestreta creuada perbarrots. Es cola una glopada d’aire fresc. Sense desvestir-me, amb tots els botons cordats, emtendisc al llit i m’abrigue amb el meu abric. Fins ara, no m’havia adonat de com era d’absurdtot el que passava. Empresonat a Madrid! Mai poguí somiar-ho. No pot negar-se que Isvolskihavia treballat a consciència. A Madrid! I allí, estès en un jaç de la “Presó Model”, sensepoder contenir-me, em llencí a riure amb totes les meues ganes. Rient, em quedí dormit.Al passeig, els presos per delictes comuns em digueren que en aquesta presó hi haviacel·les gratis i cel·les de pagament. Una cel·la de primera costava pesseta i mitja, i essent desegona, 75 cèntims al dia. El pres tenia opció a una habitació llogada; però no se li reconeixiadret a rebutjar la que li donaven gratis. La meua cel·la era una de les de primera classe, de lescares. Escoltant allò, torní a llençar-me a riure molt de bona gana. Però en realitat, no podianegar-se que l’organització era lògica. ¿Per què ha de regnar la igualtat a les presons d’unasocietat el fonament de la qual és la desigualtat en totes les coses? Em digueren també que elshabitants de les cel·les cares podien passejar dues vegades al dia, una hora cada vegada,mentre que els altres només tenien mitja hora de passeig. També allò era lògic. Els pulmonsd’un estafador, per exemple, que pot pagar pesseta i mitja al dia, tenen dret a una ració d’airemajor que els del vaguista que respira gratis.Al tercer dia d’estar a la presó em portaren a prendre’m les mesures antropomètriques,i m’ordenaren que posés els capcirons damunt d’una planxa sobre la qual havien estès tintad’imprimir, per a traure les empremtes dactilars. Com em negués, ho van fer per la “força”,encara que amb una refinada cortesia. Jo em posí a mirar per la finestra mentre el vigilant189