la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiresultats, a l’Església ortodoxa oficial. I com no hi havia grans disturbis, la policia deNikolaiev sestejava tranquil·lament. Gràcies a açò, poguérem treballar amb un certdesembaràs. D’una altra manera, hauríem anat a la presó a la primera setmana. Però cal teniren compte que nosaltres érem pioners, i gaudíem de tots els avantatges que açò suposa. Nodespertàrem la policia fins que no havíem ja despertat els obrers.A Mutxin i als seus amics em presentí amb el nom de Lvov. Aquesta primera mentidade conspirador no se’m féu fàcil, perquè semblava imperdonable “enganyar” d’aquestamanera als qui hom anava a consagrar-se junts a una causa tan gran i tan bella. El nom deLvov se’m quedà, al cap de pocs dies, i fins i tot jo mateix m’aní acostumant-hi.Els obrers acudien en tropell a nosaltres, com si les fàbriques ens haguessen estatesperant des de feia molt de temps. Tots venien amb un amic, alguns acudien amb les seuesdones, i hi havia obrers vells que es presentaven en les reunions acompanyats dels seus fills.No els cercàvem, venien ells a nosaltres. I com érem uns cabdills joves i inexperts, aviatcomençàrem a ofegar-nos en el moviment que havíem provocat nosaltres mateixos. No hihavia paraula que no trobés ressonància i acollida. En les nostres lliçons i discussionssecretes, que se celebraven unes vegades sota teulada i d’altres en el bosc o al riu, soliencongregar-se de vint a vint-i-cinc persones, i a vegades més. La majoria d’elles eren obrers deprimera fila, que guanyaven jornals prou crescuts. A les drassanes de Nikolaiev regia ja lajornada de vuit hores. A aquests obrers no els interessava la vaga, sinó que cercaven la veritaten les relacions socials. Alguns d’ells es titulaven “anabaptistes”, altres estundistes, s’altres“cristians evangèlics”. Però no es tractava de sectes basades en dogmes. Eren obrers ques’havien separat de l’Església Ortodoxa, i l’“anabaptisme” representava per a ells una etapabreu en el camí revolucionari. Durant les primeres setmanes de les nostres reunions, estavenusant constantment girs religiosos i acudint, com a comparació, als temps dels primerscristians. Però no trigaren a emancipar-se d’aquesta fraseologia, que als obrers més joves elsfeia riure.Algunes d’aquelles figures, les més destacades, s’han quedat per sempre en la meuamemòria. Korotkov era un fuster que usava bolet i s’havia emancipat feia ja molt de temps detot misticisme; era un gran bromista i un poc poeta. “Jo sóc “racialista” (racionalista)”, soliadir amb una certa solemnitat. Taras Savelitx, un vell evangelista que tenia ja néts, es posava aparlar per centèsima vegada dels primers cristians que es reunien secretament com nosaltres, illavors Korotkov agafava el bolet i el tirava amb gest de ràbia a l’alt d’un arbre, dient:-Així faig jo amb les teues teologies!Al cap d’un estona anava a cercar tranquil·lament el barret. Açò ocorria en el bosc, alsafores de la ciutat.Molts obrers, inspirant-se en les noves idees, feien versos. Korotkov escrigué una“marxa proletària”, que començava així:“Som l’alfa i l’omega, el principi i la fi.”Nesterenko, un altre fuster, que formava part amb el seu fill del grup d’AlexandraLvovna Sokolovskaia, compongué una cançó popular ucraïnesa sobre Karl Marx, quecantàvem tots a cor. Aquest Nesterenko acabà malament, puix que, en haver caigut a mans dela policia, assetjat, ens traí tots.85