la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiPerò aquests estats d’ànim duraven poc en ell. A París, el trobí ja en un estat dedepressió. En Nastxe Slovo es mena avant entre nosaltres, des del primer dia, una lluitaimplacable, que acabà separant Martov de la Redacció i més tard de la llista decol·laboradors.Poc després d’arribar a París, aní amb Martov a visitar a Monatte, un dels redactors dela revista sindicalista La vie ouvrière. Monatte, que havia estat mestre d’escola i despréscorrector d’impremta, i que tenia tot l’aspecte d’un obrer parisenc típic i una cara intel·ligent ide gran caràcter, no pactà ni un moment amb el militarisme ni amb l’estat burgès. Però ontrobar la sortida? En aquest punt, es desviaven els nostres parers. Monatte “negava” l’estat ila lluita política. No obstant això, l’estat no es preocupà gens ni mica de la seua “negació” il’obligà a vestir els pantalons encarnats i la guerrera després d’haver llençat Monatte unaprotesta sorollosa contra el patrioterisme sindicalista. A través de Monatte, fiu relacions prouíntimes amb el periodista Rosmer, que pertanyia també a l’escola anarcosindicalista, encaraque estava ja (com havien de demostrar els fets) més prop del marxisme que no elsguesdistes. Amb Rosmer m’uneix des d’aleshores una estreta amistat, que ha resistit totes lesproves de la guerra, la revolució, els soviets i la campanya contra l’oposició... En aquellaetapa parisenca coneguí, a més a més, una sèrie de representants del partit obrer francès delsque fins llavors no havia tingut notícia: el secretari de l’associació de metal·lúrgics,Merrheim, aquell home tan caut, tan astut i tan obsequiós, la vida del qual tingué tan trista fi;al periodista Guilbeaux, condemnat més tard a mort en rebel·lia per suposat delicte d’“altatraïció”; a “papà”, Bourderon, secretari del sindicat de boters; a Loriot, un mestre quemarxava cap al socialisme revolucionari, i a molts més. Ens vèiem totes les setmanes en elQuai de Jemappes, i a vegades ens reuníem amb més gent en la Grange-aux-Belles, enscomunicàvem les notícies reservades sobre la guerra i els manejos de la diplomàcia,criticàvem el socialisme oficial, aguaitàvem els menors signes del despertar socialista, ensesforçàvem per convèncer els vacil·lants, preparàvem l’esdevenidor.El dia 4 d’agost de 1905, escriguí en Nastxe Slovo:“I no obstant això, arribàrem al sagnant aniversari sense la menor depressió d’esperitni el menor escepticisme polític. Els internacionalistes revolucionaris hem sabut mantenir-nosferms en la nostra posició d’anàlisi, de crítica i de previsió política, enfront de la majorcatàstrofe que coneix la història del món. Hem renunciat a veure les coses a través d’aqueixesulleres “nacionals” que avui reparteixen en tots els països, no sols gratis, sinó donant dinersdamunt. Hem mirat les coses de front, anomenant-les pel seu nom i preveient la lògica del seudesenvolupament ulterior.”Avui, passats tretze anys, puc repetir aquestes paraules tal com foren escrites. Lasensació, que no ens abandonà ni un sol dia, d’estar molt per damunt de la idea políticanacional, incloent-hi el socialisme patriòtic, no era el fruit de la nostra supèrbia. No era unsentiment personal, sinó conseqüència de la posició de principi que havíem abraçat i que estrobava a la cima. El punt de vista crític, ens permetia, sobretot, comprendre amb granclaredat les perspectives de la guerra. Ambdues parts comptaven, com sap tothom, amb unaràpida victòria. Fàcil seria portar ací una infinitat de testimonis que recolzen aquest necioptimisme.“El meu col·lega francès [escriu Buchanan en les seues memòries] fou tan optimistadurant un temps, que apostà amb mi cinc lliures esterlines a què la guerra acabaria abans deNadal.”178