la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiallarguen les gavelles, que ell pren sense aixecar la vista, les deslliga, les escampa un poc i lesdeixa lliscar tambor endins. La màquina s’ha engolit la gavella i udola com a gos que ha fetpresa en un os. Pels canals, va sortint la palla trillada, mentre la mànega vomita la pelussa. Lapalla és arrossegada al molador. Jo, de peu a la vora d’una post, m’agafe a la corda.-Vés en compte, no vages a caure! -em crida mon pare.Però és ja la desena vegada que caic, ja contra la palla, ja entre el blat. Un núvol espèsde pols grisenca s’amuntona sobre l’era, el tambor brogeix, la pelussa se li cola a u per lacamisa i el nas, provoca l’esternut.-Eh, tu, Felip, més lentament! -ordena mon pare, des de baix, quan el tambor trenca aretrunyir amb massa fúria.M’agafe a la corretja, i aquesta se solta de sobte amb tota la seua força i em dóna enels dits. I és un dolor tan fort, que se m’ennuvola la vista i no hi veig res. A rossegons,m’aparte a un costat perquè no em vegen plorar, i escape corrents a casa. Ma mare em llava lamà amb aigua freda i m’embena el dit. Però el dolor no cedeix. Aní amb el dit unflat diversosdies, que foren dies de tortura.Els sacs de blat omplen els graners i les eres, i s’apilen sota un tendal, al pati. I no ésrar veure l’amo de la finca plantat davant de la garbella, entre les estaques, ensenyant a laseua gent com cal donar al volant perquè l’aire se’n porte el garbís i després, amb un colp sec,caiga sobre la lona el blat net, sense que se’n perda ni un sol de gra. En les eres i en elsgraners, a l’abric de l’aire, treballen les màquines separadores i de classificar. El blat surt net,en disposició de llançar-se al mercat.Es presenten els tractants, amb les seues mesures i balances de metall en estotjos defusta envernissada. Examinen el blat, proposen un preu, fan moltíssim per lliurar unaquantitat en senyal. Els amos de la finca els reben cortesament, els obsequien amb te illesques de pa untat de sagí, però el blat es queda sense vendre. Aquests traficants ja no estana l’altura de la nostra explotació. Mon pare ha sobrepassat els mètodes tradicionals i té el seuagent propi en Nikolaiev.-No em corre pressa vendre -diu mon pare-. El blat no va a podrir-se.Als vuit dies arriba una lletra de Nikolaiev, o tal vegada un telegrama, anunciant queel preu del blat ha pujat en cinc copecs el pud.-Així com així -comenta mon pare-, ens hem guanyat mil rubles, que no se’ls troba untirats al carrer...Clar que, a vegades, succeïa també el contrari, que els preus baixaven. Els misteriososefluvis del mercat universal arribaven fins a Ianovka. De tornada de la vila, mon pare vinguédient un dia, amb gest aombrat:-Diuen que... com s’anomena?... Ah, sí, l’Argentina, ha llençat enguany al mercatmolt de blat.18