la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskibastava mirar-los, per a saber què deien. Coneixia força bé els cuiners que adornaven aquellsmenjars, sense variar mai de recepta. Llegir en aquells temps un periòdic era el mateix, diguéun dia, que “posar-se al coll un raspall d’aqueixes de les misteres de gas”. No hauria hagutaltre remei que fer-ho, posat en el tràngol d’haver de contestar. Però L. D. continuava servantsilenci. La malaltia no cedia, sostinguda pel greu estat de nervis del malalt. S’havia quedatmolt prim i pàl·lid. En família, procuràvem parlar el mínim possible d’aquella campanya dedifamació, però no encertàvem a parlar tampoc d’una altra cosa. Encara recorde del treballque em costava anar tots els dies al Comissariat d’Instrucció Pública, on tenia el meu lloc detreball. Era com si em donaren de pals. No obstant això, ningú s’atreví ni una sola vegada afer la menor al·lusió desagradable en la meua presència. Era evident que, malgrat el silencihostil d’uns quants directius, la majoria dels que hi treballaven simpatitzaven amb nosaltres.En el partit semblava haver-hi dues vides: una vida interior, pudorosa, i aquella de què es feiagala i ostentació, i les dos es contradeien mútuament. Només algun temerari s’atrevia a dir enveu alta el que la immensa majoria de la gent sentia i pensava, però procurant encobrir lesseues simpaties darrere d’un mur de “votacions unànimes”.Fou per aquells dies quan es publicà la lletra que jo havia escrit feia temps a Txeidsecontra Lenin. Aquest episodi, ocorregut en les mes d’abril de l’any 1913, havia tingut perorigen que el periòdic bolxevic autoritzat que es publicava a Sant Petersburg s’havia apropiatdel periòdic obrer que jo publicava a Viena amb el títol Pravda. L’assumpte menà a und’aquells xocs violents en què tant abundava la vida dels emigrats. En aquella ocasió escriguía Txeidse, que oscil·là durant algun temps entre els bolxevics i els menxevics, una lletra enquè donava brida solta a la meua indignació contra el centre bolxevic i contra el mateixLenin. Potser unes setmanes després jo mateix hauria sotmès la lletra a censura; passatsalguns anys, l’hauria mirada com es mira un objecte curiós. No obstant això, aquella lletraestava cridada a tenir un destí especial. El departament de policia la pescà i allí estigué,oblidada als arxius policíacs, fins a la Revolució d’Octubre. D’allí passà, ja en el nou règim, al’arxiu de l’institut d’història del partit... Lenin tenia notícia exacta de l’existència de la lletra,que per a ell, com per a mi, no tenia ja més valor que el que podia tenir la neu caigudal’hivern passat. Perquè no s’havien escrit poques lletres com aquella durant els anys del’emigració! Però arribà el 1924 i els epígons tragueren la lletra dels arxius i se la ficaren pelsulls al partit, que ja en aquell moment estava integrat majoritàriament per homescompletament nous. No fou mer atzar escollir per a la publicació d’aquesta lletra els mesosque seguiren la mort de Lenin. No fallava. En primer lloc, Lenin no anava ja a ressuscitar, pera dir a aquells cavallers el que venia al cas. En segon lloc, se sorprenia les masses en unmoment en què era viu en elles el dolor per la mort del cabdill. I aquella gent, que no tenienla menor noció del passat ni de les incidències que anys arrere es desenrotllaren en el partit,es trobaven de la nit al dia amb un judici condemnatori de Trotski sobre Lenin. Allò, perforça, havia d’atordir-la. Cert que aquell judici havia estat escrit feia dotze anys, però elcòmput del temps no existia per als mètodes emprats. L’ús que els epígons feren de la meualletra a Txeidse es compta entre les grans maniobres fraudulentes que registra la història. Lafalsificació de documents de què es valien els reaccionaris francesos en l’assumpte Dreyfusno eren res, en comparació amb aquest frau polític d’Stalin i els seus còmplices.Però, perquè la calúmnia es convertisca en arma de poder, cal que responga a unanecessitat històrica. Quelcom ha d’haver canviat en el panorama social o en l’ambient polític(pensava jo) per a que la calúmnia haja adquirit tan gran predicament. Havia hom d’esforçarsea analitzar el contingut d’aquella campanya de difamació. Allí, en el llit, disposava de proude temps per a fer-ho. ¿D’on treien aquella acusació que se’m feia que volia “robar alscamperols”, que és la fórmula que tots els agraris d’extracció reaccionària, tots els socialistes366