la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEL TRENÉs just que diguem quelcom sobre el cèlebre “tren del president del ConsellRevolucionari de Guerra”. Amb la vida d’aquest tren s’associà inseparablement la meuapersonal durant els anys crítics de la revolució. El tren unia el front amb l’interior del país,decidia sobre el terreny les qüestions inajornables, aclaria, donava ànims, aprovisionava,repartia càstigs i recompenses.Sense represàlies és impossible posar un exèrcit en peu. És una quimera pretendre quees van a llençar multituds d’homes a la mort si la pena capital no figura entre les armes dequè disposa el comandament. Mentre aquestes mones sense cua orgullosos de la seua tècnicaque s’anomenen homes guerregen i alcen exèrcits per a la guerra, no hi haurà un solcomandament que puga renunciar al recurs de col·locar els seus homes entre l’eventualitat dela mort que els espera si avancen i la seguretat de l’afusellament que aguaita a la reraguarda,si retrocedeixen. I, no obstant això, no és la por allò que fa els exèrcits ni la disciplina.L’exèrcit tsarista no s’enfonsà precisament per falta de represàlies. I Kerenski, en volertreure’l a la superfície per mitjà del restabliment de la pena capital, allò que féu fou enfonsarlodefinitivament. Enmig de l’incendi voraç de la gran guerra alçaren el seu nou exèrcit elsbolxevics. Per a aquell que conega un poc tan sols el llenguatge de la història, aquests fets nonecessiten explicació. El ciment més poderós que forjà el nou exèrcit foren els ensenyamentsde la Revolució d’Octubre. El tren era l’encarregat de portar aquest ciment a tots els fronts.A les províncies de Kaluga, Voronex i Riazan hi havia milers de camperols joves queno havien comparegut a enrolar-se a la primera crida dels soviets. La guerra s’estava menantallà lluny de les seues terres; aquella gent no prenia seriosament la mobilització, i lacampanya de reclutament hi rendí escassos fruits. Els que no es presentaven quedavenqualificats de desertors. S’obrí una campanya severíssima contra tots els que no compareixienal reclutament. Al comissariat de guerra de Riazan havien anat concentrant-se uns quinze mil“desertors” d’aquests. Una vegada que passava per Riazan, decidí de veure’ls de prop.Pretenguren dissuadir-me, dient-me que “podia passar quelcom”. No fou així. Tot marxàmagníficament. Els tragueren de les barraques al crit de “camarades desertors, acudiu almíting, que el camarada Trotski ve a dirigir-vos la paraula!” Anaren sortint dels seusbarracons amb cares d’excitació i curiositat, feien força soroll, com els xics de l’escola. Jome’ls imaginava molt més imponents. Ells, al seu torn, s’havien imaginat Trotski molt mésterrorífic. Als pocs minuts, estava rodejat d’una multitud gegantina, inquieta, prouindisciplinada, però que no em mirava amb hostilitat, ni de bon tros. Els “camaradesdesertors” em feien tals mirades, que a molts semblava que els anaven a saltar els ulls de lesconques. Em pugí damunt d’una taula, al pati, i els parlí per espai de gairebé hora i mitja.Aquell sí que era un auditori agraït! M’esforcí en infondre’ls la consciència de la seua força, ien acabar els invití a què aixecaren la mà en senyal de fidelitat envers la revolució. Se’ls veiamaterialment contagiats per les noves idees. Un entusiasme sincer s’havia apoderat d’ells.M’acompanyaren fins a l’automòbil, al que llençaren unes mirades terribles, però no ja de porcom abans, sinó d’entusiasme; cridaven a veu en coll i no volien deixar-me anar. Més tardsabí, no sense un cert orgull, que un dels recursos educatius més eficaços que se’ls podiaaplicar, en cas de resistència, era preguntar-los: Vejam, què és el que prometéreu a Trotski?Els regiments dels “desertors” de Riazan havien de portar-se brillantment als fronts.A aquest propòsit recorde del segon curs de l’Institut de Sant Pau d’Odessa. Quarantaxics no es distingien en res d’altres quaranta. Però tan aviat com Burnand, el de la misteriosaX al front, Maier, l’inspector, l’inspector Guillem o Kaminski i Schewannebach, el director,291