045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

estava completament absort comptant les pàgines del llibre
meravellós. Considerant que havíem dormit plegats d’una
manera tan sociable la nit abans, i considerant especialment
l’afectuós braç que havia trobat sobre meu en despertar-me
al matí, vaig pensar que aquella indiferència era molt estranya.
Però els salvatges són éssers estranys; a vegades hom no
sap com agafar-los exactament. Al principi intimiden; el seu
autodomini calmat i senzill sembla saviesa socràtica. També
havia notat que Queequeg no es relacionava mai, o ben poc,
amb els altres mariners de l’hostal. Si més no, no ho intentava.
Semblava que no tenia cap desig d’ampliar el cercle de les
seves amistats. Tot això em va sorprendre i ho vaig trobar ben
singular, però, pensant-ho bé, hi vaig veure quelcom de sublim.
Heus aquí un home a més de vint mil milles de la seva
llar, és a dir, pel camí del cap d’Hornos —que era l’únic camí
que el podia portar aquí—, abandonat entre gent tan estranya
per a ell com si fos al planeta Júpiter, i en canvi semblava
trobar-se totalment a gust; conservava una gran serenitat, satisfet
amb la seva pròpia companyia, sempre a l’altura d’ell
mateix. Segurament això era un tret d’elevada filosofia; tot i
que sens dubte no havia sentit parlar mai d’una cosa com
aquella. Però per ser veritables filòsofs, potser nosaltres, mortals,
no hauríem de ser tan conscients de viure ni escarrassarnos-hi
tant. Així que sento que aquest o aquell home es considera
ell mateix un filòsof, arribo a la conclusió que, com a
la vella dispèptica, se li ha romput el païdor.
Assegut allí a l’estança ara buida, amb el foc cremant
suaument en aquell estadi en el qual després de la primera
intensitat ha escalfat l’aire i ja només flameja per ser mirat,
amb les ombres i els fantasmes de l’horabaixa que s’aplegaven
al voltant dels porticons i ens guaitaven a nosaltres, parella
solitària i silenciosa, amb la tempesta que tronava a fora
en onades solemnes, aleshores vaig començar a experimentar
uns sentiments estranys. Vaig notar que quelcom se’m
fonia. El meu cor esbocinat i la meva mà enfollida ja no es
giraven contra el món de llops. Aquell salvatge assuaujador
105