045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

arrabassats de terra pel vent i que encara creixen debades en
la base nua, tot i que han mort en la verdor de dalt.
Però tot i que la seva vida ara havia esdevingut una
guàrdia a coberta, i malgrat que la guàrdia mística del Parsi
era tan ininterrompuda com la seva, ells dos no arribaven a
parlar-se mai, d’home a home, llevat que, molt de tant en
tant, alguna qüestió passatgera i sense importància ho fes
necessari. Malgrat que un encís poderós semblava unir-los
secretament com a bessons de cara enfora i de cara a la tripulació
desconcertada pel temor, semblaven tan oposats
com els pols. Si durant el dia es deien per casualitat una paraula,
de nit tots dos eren muts pel que feia al més lleuger
intercanvi verbal. A vegades romanien llargues hores sense
ni saludar-se, ben separats sota la llum dels estels: Ahab en
el seu balou, el Parsi prop del pal major. Però es miraven
fixament l’un a l’altre, com si Ahab veiés en el Parsi la seva
ombra projectada cap endavant, i el Parsi en Ahab la seva substància
abandonada.
I no obstant això, d’alguna manera, en la seva pròpia intimitat
que es revelava imperiosament als seus subordinats
cada dia, cada hora i cada instant, Ahab semblava un amo
independent, mentre que el Parsi era només el seu esclau. I
també en això tots dos semblaven anar sota el mateix jou,
amb un tirà invisible que els ationava: l’ombra magra al costat
de la costella sòlida, perquè, fos el que fos aquell Parsi, el
sòlid Ahab era tot costella i quilla.
Al primer llambrec lleuger de l’alba se sentia la seva veu
de ferro des de popa:
—Homes als tamborets!
I durant tot el dia, fins després de post el sol i del crepuscle,
se sentia la mateixa veu cada hora, en sonar la campana
del timoner:
—Què veieu? Esmoleu la vista!
Però quan es varen haver esmunyit tres o quatre dies
després de l’encontre amb el Raquel cercador de fills sense
que s’hagués albirat cap brollador, va semblar que el mono-
648