045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

tot a un espai buit d’un racó. Aleshores, guarnit amb roba
decent, es va acostar silenciosament a la trona.
Com moltes trones antigues, aquella era molt alta, i atès
que una escala normal fins a aquella altura hauria, a causa
del gran angle amb el terra, minvat seriosament l’espai ja
restringit de la capella, semblava que l’arquitecte havia actuat
sota les indicacions del pare Mapple i havia acabat la
trona sense escala, i al seu lloc hi havia col.locat una escala de
costat perpendicular, com les que s’utilitzen en mar per pujar
a un vaixell des d’un bot. La muller d’un capità balener
havia proveït la capella amb un parell de passamans d’estam
vermell per a aquella escala, la qual, tenint d’ella mateixa uns
poms ben bonics i un tenyit de color caoba, tot en conjunt
no resultava en absolut de mal gust, considerant la mena de
capella que era.
El pare Mapple es va aturar un instant al peu de l’escala,
va agafar amb totes dues mans els nusos ornamentals dels
passamans i, pegant una ullada enlaire, va anar pujant a la
veritable manera marinera, però també amb destresa reverencial,
una mà rere l’altra, com si s’enfilés a la cofa del pal
major del seu vaixell.
Les parts perpendiculars d’aquesta escala de costat, igual
que les escales de vent, eren de corda coberta de roba; només
els travessers eren de fusta, de manera que a cada esglaó hi
havia una articulació. Quan jo havia donat la meva primera
ullada a la trona no se m’havia escapat el fet que, si bé podien
ser convenients per a un vaixell, aquelles articulacions
semblaven innecessàries en la circumstància present. Car jo
encara no estava preparat per veure com el pare Mapple,
després d’haver guanyat l’altura, es girava lentament i, abocant-se
part damunt de la trona, estirava amb tota cura l’escala,
escaló a escaló, fins que era dipositada dins la trona i ell
romania inexpugnable en la seva petita Quebec.
Vaig rumiar una estona sense comprendre gaire els motius
d’allò. El pare Mapple gaudia d’una reputació tan vasta
de sinceritat i santedat que no podia creure’l sospitós de
91