045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

coberta, cada cop del seu membre mort sonava com la tapa
d’un taüt. Aquell vell caminava sobre la vida i la mort.
Però malgrat que el vaixell avançava a gran velocitat, i
malgrat que tots els ulls, com fletxes, disparaven esguards
delerosos, el broll argentat no es va tornar a veure aquella
nit. Tots els mariners juraren haver-lo vist una vegada, però
no un segon cop.
Aquell broll de mitjanit ja havia esdevingut gairebé
una cosa oblidada quan, uns dies després, té!, a la mateixa
hora silenciosa fou anunciat de bell nou; de bell nou fou
cantat per tothom, però en allargar veles per assolir-lo, altre
cop va desaparèixer com si no hagués existit mai. I així
se’ns va oferir, nit rere nit, fins que ningú no li va fer esment
com no fos per sorprendre-se’n. Elevat misteriosament
a la clara llum de la lluna, o de les estrelles segons el cas,
desapareixia durant tot un dia sencer, o dos dies, o tres; i,
sense saber com, a cada repetició distinta semblava avançar
més i més davant nostre, broll solitari que semblava seduir-nos
cap endavant.
Amb la superstició immemorial de la seva raça, i d’acord
amb el caràcter sobrenatural que, pel que semblava, investia
el Pequod en moltes coses, no mancaren alguns mariners
que juraren que sempre que era albirat, per molt remots que
fossin els temps, o en qualsevulla latitud o longitud, aquell
inassolible doll era llançat per una única balena i sempre la
mateixa, i que aquella balena era Moby Dick. Durant algun
temps també va regnar a bord un sentiment de temor especial
davant d’aquella aparició fugissera, com si ens fes senyals
d’avançar més i més per tal que el monstre es pogués
girar contra nosaltres i fer-nos bocins finalment en les mars
més remotes i més salvatges.
Aquelles aprensions temporals, tan vagues però tan espantoses,
adquiriren una gran potència amb el contrast de la
serenitat del temps; alguns pensaven que sota aquella suavitat
blava s’hi amagava un encant diabòlic, mentre que durant
dies i més dies navegàvem per mars d’una calma tan fa-
310