045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

tat hauria semblat massa prematura, poc de fiar; però en
aquell salvatge senzill no es podien aplicar les mateixes regles
antigues.
Després de sopar i d’una altra fumada i xerrada en companyia,
ens n’anàrem plegats a la nostra cambra. Em va regalar
el seu cap embalsamat. Va treure el seu enorme sarró
de tabac i, buscant a les palpentes sota el tabac, va treure uns
trenta dòlars en plata; va escampar les monedes damunt la
taula i en va fer dues parts iguals: en va empènyer una cap a
mi i em digué que allò era meu. Jo anava a protestar, però ell
em va fer callar i em va posar les monedes dins les butxaques
dels pantalons. Jo el vaig deixar fer. Aleshores es va preparar
per a les seves pregàries nocturnes: va treure el seu ídol i va
retirar la mampara de paper de la xemeneia. Per alguns signes
i insinuacions, vaig pensar que tenia ganes que jo resés
amb ell, però sabent el que vindria després vaig rumiar un
moment si, en cas que m’invités, jo acceptaria o no.
Jo era un bon cristià, nascut i educat en el si de la infal.lible
Església presbiteriana. Com podria, doncs, unir-me amb
aquell idòlatra salvatge en l’adoració d’aquell bocí de fusta?
«Però què és adoració? —vaig pensar—. Suposes, potser,
Ismael, que el Déu magnànim del cel i la terra —amb
pagans i tot inclosos—, pot estar gelós d’un insignificant
bocí de fusta negra? Impossible! Què és adoració? Fer la
voluntat de Déu, això és adoració. I quina és la voluntat
de Déu? Que faci amb el meu proïsme allò que voldria
que el meu proïsme fes amb mi... això és la voluntat de
Déu. Així doncs, Queequeg és el meu proïsme. I què desitjo
jo que faci Queequeg per mi? Doncs que s’uneixi
amb la meva particular forma presbiteriana d’adoració.
En conseqüència, jo m’haig d’afegir a la seva. Ergo, m’haig
de tornar idòlatra.»
De manera que vaig encendre els encenalls, vaig ajudar a
col.locar el petit ídol innocent, li vaig oferir galeta cremada
a Queequeg, vaig fer dues o tres xicotines davant ell, li vaig
besar el nas i, un cop fet tot això, ens desvestírem i ens n’anà-
107