045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

Finalment, un cop pagat el passatge i guardat l’equipatge,
romanguérem a bord de la goleta. Hissant veles, la nau va
lliscar pel riu Acushnet avall. A una banda, New Bedford
s’enlairava per carrers empinats, amb els arbres coberts de
gel espurnejant en l’aire fred i serè. Alts pujols i muntanyes
de bótes sobre bótes s’acaramullaven als molls, i els vaixells
baleners que recorrien el món eren silenciosos, tocar a tocar,
a la fi amarrats sans i estalvis. Alhora, d’altres naus ens arribava
el soroll de mestres d’aixa i de boters, amb mescla de
renous de fornals i foc per fondre el quitrà. Tot plegat anunciava
els preparatius de nous viatges. Car en acabar-se un
viatge llarg i perillós, sempre en comença un altre; i quan el
segon acaba, comença el tercer, i així sempre seguit, amén.
Això és la continuïtat, sí, la continuïtat intolerable de tot esforç
terrenal.
En arribar a mar oberta, l’oratge tonificant es va fer més
fresc. El petit Molsa agitava l’escuma i l’allunyava de les seves
orles com un poltre jove engega els seus brúfols. Com
alenava jo aquell aire provinent del Tàrtar! Com menyspreava
aquella terra tancada! Aquella carretera vulgar tota
sollada amb les marques de potes i peüngles servils! I em girava
a admirar la magnificència de la mar que no permetrà
cap inscripció.
Queequeg semblava beure i balandrejar amb mi a la mateixa
font escumosa. Els seus oronells foscos s’eixamplaven i
mostrava les dents esmolades i punxegudes. Des d’allà volàvem,
i, arribats a alta mar, el Molsa va retre homenatge a les
ràfegues; va acalar i va submergir les temples com un esclau
davant el soldà. Escorats, envestíem de costat; cada filàstica
vibrava com un filferro; els dos alts pals es doblegaven com
canyes de l’Índia enmig d’un tornado. Tan corpresos estàvem
amb aquesta escena vacil.lant, drets al costat del
bauprès que es capbussava, que durant una estona no ens
adonàrem dels esguards burletes dels passatgers, una colla
de babaus que es meravellaven que dos éssers humans fossin
tan bons companyons, com si un blanc fos més digne que un
115