045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

per la banda de dins. Vestit i empolsegat, Jonàs s’estira a la
llitera i nota que el sostre del petit camarot gairebé descansa
sobre el seu front. L’aire és espès i Jonàs panteixa. Aleshores,
en aquell forat reduït sota la línia de flotació, Jonàs té el
pressentiment anunciador d’aquella hora opressiva quan la
balena el guardarà al racó més petit de les seves entranyes.
»Engramponada per l’eix a la mampara, una llàntia de
nus articulat oscil.la lleument a la cambra de Jonàs, i el vaixell,
escorat cap a l’embarcador, pel pes dels darrers fardells
carregats, i la llàntia, amb flama i tot, malgrat el lleu moviment,
encara manté una obliqüitat permanent en relació a
la cambra; tot i que, en realitat, es manté infal.liblement dreta
per fer evident els nivells falsos i mentiders entre els quals
penja. La llàntia alarma i emporugueix Jonàs; estirat a la
seva llitera, els ulls turmentats vagaregen per la cambra i
aquest fugitiu que fins ara ha tingut èxit no troba refugi per
a la seva mirada sense repòs. Aquesta contradicció de la llàntia
el terroritza cada vegada més. El trespol, el sostre i les parets,
tot és esbiaixat. “Oh! Així em penja a sobre la meva
consciència! —remuga—. Sempre vertical, ardent. Però les
cambres de la meva ànima estan totes escorades!.”
»Com aquell qui després d’una nit de revetlla èbria corre
cap al llit caminant de tort, però amb la consciència que encara
el burxa, com els salts dels cavalls de corregudes a qui
els romans no feien sinó clavar-los més els esperons de ferro;
com aquell qui, en aquesta miserable situació, es remou més
i més en l’angoixa vertiginosa, pregant a Déu que l’aniquili
fins que el paroxisme s’esvaeix i, finalment, enmig del terbolí
de dolor que sent l’embolcalla un profund ensopiment
com a l’home que mor dessagnat, car la consciència és la ferida
i no hi ha res que pugui tancar-la; així, després de doloroses
retorçudes a la seva llitera, el prodigi de misèria pesant
de Jonàs l’arrossega i l’ofega en el son.
»I ara ha arribat l’hora de la marea; s’amollen amarres i,
des del solitari embarcador, el desconsolat vaixell cap a Tarsis,
amb la carena ben plena, rellisca mar enfora sense ningú
98