045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

I Stubb parlava gairebé en nom de tota la tripulació. L’exaltament
de la persecució ja els havia envaït, bombollejant,
com un vi vell renovat. Els febles temors i pressentiments que
alguns d’ells haguessin pogut sentir abans, ara no tan sols havien
desaparegut de la vista a causa del temor creixent que
sentien per Ahab, sinó que esclataven i fugien a la desbandada
com tímides llebres de praderia que s’escampen davant l’envestida
del bisó. La mà del fat havia engrapat totes les ànimes,
i a causa dels perills esglaiadors del dia abans, de la tortura de
la incertesa de la nit passada, de la manera fixa, sens temor,
cega i incansable que la seva embarcació enfollida avançava
capbussant-se envers el seu objectiu fugisser..., a causa de totes
aquestes coses, els seus cors rodolaven com pilotes.
El vent que inflava panxes a les veles i que empenyia el
vaixell amb braços tan invisibles com irresistibles, semblava
el símbol d’aquell poder no vist que els esclavitzava a tots en
la seva fua.
Eren un sol home, no trenta. Car, així com l’únic vaixell
que els portava a tots estava fet de tota mena de coses diferents
—alzina i auró, i pi, ferro, pega i cànem—, però totes
es compenetraven i formaven un buc concret que avançava
disparat, brandant però també dirigit per la llarga quilla
central, així mateix totes les individualitats de la tripulació,
la valentia d’aquell home, la por d’aquell altre, la culpa i la
culpabilitat, totes les varietats estaven soldades i formaven
una singularitat, i tot anava dirigit a l’objectiu fatal al qual
Ahab, el seu únic senyor i la seva única quilla, apuntava.
L’eixàrcia era plena de vida. Els tamborets, com els capcuruculls
d’altes palmeres, estenien la seva tofa de braços i
cames. Agafats a una perxa amb una mà, alguns mariners estiraven
l’altra i l’agitaven amb impaciència; d’altres, fent-se
ombra als ulls contra la claror enlluernadora del sol, s’estaven
asseguts a les vergues que es gronxaven; i tota l’arboradura,
quallada de mortals, era madura i al seu punt per al
seu destí. Ah! Com s’esforçaven tots, encara, per destriar en
aquella blavor infinita la cosa que els podria destruir!
671