045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

—El seu fill! —exclamà Stubb—. Ah, és el fill que ha
perdut! Retiro la casaca i el rellotge... què hi diu Ahab? Hem
de salvar aquest noi.
—S’ha ofegat amb la resta de la tripulació, durant la nit
—digué el vell mariner de Man, que era darrere ells—. Ho
he sentit. Tots vosaltres heu sentit els seus esperits.
Ara bé, com es va saber ben aviat, el que havia fet més terrible
l’incident del Raquel havia estat la circumstància que
no solament hi havia un dels fills del capità entre la tripulació
del bot desaparegut, sinó que entre les tripulacions dels
altres bots, al mateix temps però per un altre costat, separat
del vaixell durant les vicissituds ombrívoles de l’encalç, hi
havia hagut un altre dels seus fills. I que, durant un temps,
aquell malanat pare havia caigut al fons de la més cruel de
les perplexitats, de la qual l’havia tret el seu primer oficial en
adoptar instintivament les mesures habituals d’un vaixell
balener en una emergència com aquella, és a dir, que quan
s’està situat entre bots separats i en perill, sempre es recullen
primer els més nombrosos.
Però el capità, per algun motiu de temperament, havia
evitat d’esmentar tot allò, i fins que es va veure forçat a ferho
a causa de la fredor d’Ahab, no va al.ludir al seu fill encara
perdut: un noiet de només dotze anys, que el seu pare,
amb la diligent però inconscient gosadia d’un amor paternal
de nantuckès, havia volgut iniciar així ben prest en els perills
i en les meravelles d’un ofici que era, gairebé immemorialment,
el destí de tota la seva raça. I no és infreqüent que els
capitans nantuckesos enviïn un fill d’edat tan tendra lluny
d’ells, en un prolongat viatge de tres o quatre anys amb un
vaixell que no és el seu, per tal que el primer coneixement de
la carrera d’un balener no sigui desvirtuat per les demostracions
casuals d’una natural però inoportuna parcialitat paterna,
o per aprensions i preocupacions indegudes.
A l’entretant, el foraster continuava implorant la pobra
mercè d’Ahab, i Ahab encara continuava impassible com una
enclusa, rebent tots els cops sense el més mínim tremolor.
642