045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

Quan va baixar la fosca la balena encara era a la vista a
sotavent.
Així, una vegada més s’escurçaren les veles i tot va passar
gairebé igual que la nit anterior: només que es va sentir el repic
dels martells i el zumzeig de la mola d’esmolar fins gairebé
a trenc d’alba, mentre els mariners s’atrafegaven a la claror
de llanternes en el guarniment complet i acurat dels bots
de recanvi i en l’esmolada de les noves armes per a l’endemà.
A l’entretant, el mestre d’aixa va fer una altra cama per a
Ahab amb la quilla trencada de l’embarcació destrossada;
i Ahab, també com la nit anterior, amb el capell inclinat va
romandre fix al seu balou, amb el seu esguard ocult, heliotròpic,
girat anticipadament en la seva esfera cap a l’est a
l’espera del primer sol.
135. l’encalç - tercer dia
La matinada del tercer dia fou clara i fresca, i una vegada més,
el guàrdia solitari del tamboret de trinquet fou rellevat per
una munió de guaites de dia, que clapejaven cada masteler i
gairebé totes les vergues.
—El veieu? —preguntà Ahab.
Però el catxalot encara no era visible.
—Però hi ha el seu deixant infal.lible. Seguim el deixant,
doncs, això és tot. Timoner, aguanta ferm, tal com va i com
has anat. Quin altre dia tan agradable! Encara que fos un
món nou de trinca, un món fet per casa d’estiueig dels àngels,
i aquest matí fos el primer que se’ls obrís de bat a bat,
no podria néixer un dia més bell sobre el món. Aquí hi hauria
matèria per pensar, si Ahab tingués temps per pensar.
Però Ahab no pensa mai: només sent, sent, sent. Això ja és
prou pessigolleig per a un home mortal! Pensar és audàcia.
Només Déu té aquest dret i aquest privilegi. Pensar és, o
hauria de ser, una fredor i una calma; i els nostres pobres
679