045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

Ara bé, quan dic que tinc el costum d’anar en mar quan
els ulls se’m comencen a emboirar i quan començo a adonar-me
massa dels meus pulmons, no vull que hom pensi
que vaig en mar com a passatger. Car per ser passatger, per
força cal tenir una bossa, i una bossa no és més que un parrac
si no hi porteu quelcom a dins. A més, els passatgers es
maregen, busquen brega, no dormen a les nits i, per regla general,
no es diverteixen gaire. No, jo no vaig mai de passatger;
ni, per bé que estic prou amarinat, no vaig mai en mar
de comodor, ni de capità, ni de cuiner. Deixo la glòria i
l’honor d’aquests oficis als qui se n’agraden. Per la meva banda,
jo detesto els tràfecs, els maldecaps i les tribulacions honorables
i respectables, siguin de la mena que siguin. Prou
feina tinc de tenir cura de mi mateix, per haver de tenir cura
de vaixells, barques, bergantins, goletes i tota la resta. Pel que
fa a anar-hi de cuiner —per bé que reconec que hi ha una
glòria considerable en això, car un cuiner és una mena d’oficial
a bord d’un vaixell—, doncs bé, no he tingut mai el caprici
de rostir galls, encara que, un cop rostit, assenyadament
untat i ponderadament salat i empebrat, no hi ha
ningú que en parli amb més respecte, per no dir més reverencialment,
que jo. Gràcies a les dèries idolàtriques dels antics
egipcis envers els ibis rostits i els hipopòtams guisats,
podeu veure les mòmies d’aquestes criatures en els seus
forns immensos, les piràmides.
No, quan vaig en mar, hi vaig com un simple mariner de
coberta, enfonyat al fons del castell de proa, enfilat al tamboret
de sobreperroquet. Cert, sovint em donen ordres, i
em fan saltar de verga en verga com un llagost a un prat, pel
maig. I al començament aquestes coses són prou desagradables.
Us fereixen l’amor propi, especialment si veniu d’una
família establerta d’antic al país, els Van Rensselaer, o els
Randolph, o els Hardicanute. I encara més si just abans de
ficar la mà al cubell de quitrà, heu estat fent-vos el senyor
com a mestre rural, i fent que els nois més grans us agafessin
por. És un canvi que punxa, us ho asseguro, això de passar de
52