045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

—Senyora Hussey —vaig dir—, el cert és que està viu;
així és que deixeu-nos sols, si-us-plau, i jo ja miraré d’aclarir
aquest assumpte tan estrany.
Vaig tancar la porta darrere l’hostalera i vaig intentar de
convèncer Queequeg perquè s’assegués a una cadira. Però
fou debades. Continuava assegut allí, i jo no hi podia fer res.
Amb totes les meves arts de cortesia i d’afalagadures no li
vaig fer moure ni una cella, ni fer dir ni una sola paraula, ni
tan sols mirar-me, ni adonar-se de la meva presència ni que
fos d’una manera lleu.
«Em pregunto —pensava jo—, si és possible que això sigui
part del seu ramadà. Deuen dejunar a la gatzoneta a la
seva illa nadiua? Deu ser això. Sí, és part de la seva religió,
suposo. Bé, doncs deixem-lo tranquil. Ja s’aixecarà tard o
d’hora, segur. No pot durar sempre, gràcies a Déu, i el seu
ramadà només arriba un cop l’any, i no crec que sigui gaire
puntual.»
Vaig baixar a sopar. Després de seure una bona estona
escoltant les històries d’alguns mariners que havien acabat
d’arribar just llavors d’un viatge de pastís de prunes, que en
deien (és a dir, una travessia balenera curta en una goleta o
bergantí, limitada al nord de l’Equador, només a l’oceà
Atlàntic), després d’escoltar-los fins prop de les onze, vaig
pujar per allitar-me; estava segur del tot que aquesta vegada
Queequeg ja hauria acabat certament el seu ramadà. Però
no. Era just al mateix lloc on jo l’havia deixat, no s’havia bellugat
ni una polzada. Vaig començar a sentir-me irritat amb
ell, perquè em semblava evidentment sense sentit i foll allò
d’estar-se assegut allí tot el dia i la meitat de la nit, en una
cambra freda, aguantant una figura de fusta damunt el cap.
—Per l’amor de Déu, Queequeg, aixeca’t i espavila’t; aixeca’t
i sopa una mica. Et moriràs de fam, et mataràs, Queequeg.
Però no em va contestar ni una paraula. Per tant, desesperat,
vaig decidir anar-me’n al llit i dormir. Sens dubte ell
no estaria gaire estona a venir. Però abans d’allitar-me, vaig
agafar el meu pesat capot de pell d’ós i el vaig abrigar, car
144