045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

La llàgrima que s’escola de l’ull d’Ahab vers l’oceà immens
conté simbòlicament i explícita el condol profund de l’home
primigeni, condemnat a la solitud del lluitador que perennement
enyora el paradís perdut, un paradís que, com a miratge
momentani, esdevé real en la majestuosa i serena bellesa del
mar. Ahab és la consciència desmesurada de la reconciliació
impossible, és, tal com assenyala Charles Feidelson, el «transcendentalista
desenganyat»; jo afegiria que és una mena de
perversió del somni d’Emerson i que, nogensmenys, com tot
home d’origen emersonià, posseeix l’espurna de divinitat i la
dignitat necessàries per assumir el seu propi i inexorable destí.
Amb la figura d’Ismael, Melville, prosseguint la tradició
del romanç nord-americà, ens presenta un personatge absolutament
descontextualitzat, sense passat definit, sense adscripció
social, un outcast perfecte que se’ns apareix com una visió
anticipada de l’estrany camusià, de l’home absurd, mig partit
entre Sísif i Narcís, entre la intolerable i incomprensible autocontemplació
i la convicció de la inútil reiteració dels esforços
humans. Ismael, que arrossega l’estigma bíblic del desarrelament
i la marginació, esdevé una prefiguració de l’antiheroi
contemporani, la solitud i l’estranyament del qual esdevenen
el símbol de la situació de l’home modern un cop perdudes les
certeses i els principis on recolzava una societat en què ha deixat
de creure. No cal dir com aquesta perspectiva fa de Moby
Dick un precedent de la literatura fenomenològica i existencialista.
El qüestionament de la realitat sensible i la consciència de
la radical i dramàtica separació entre el jo i l’univers són el nucli
de l’escrutini constant d’Ismael/Melville, per a qui, en mots
de Merlin Bowen, «la identitat s’assoleix a través de la presa de
consciència de la separació del món exterior».
Que Déu t’ajudi, vell: els teus pensaments han creat una
criatura en el teu interior. I aquell, els intensos pensaments del
qual el converteixen en Prometeu, té un voltor que s’alimenta
per sempre en el seu cor; i aquest voltor és la mateixa criatura
que ha creat.
18