045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

me, instingant-me tot el temps, i em fa estar constantment a
punt per fer allò que segons el meu cor natural no gosaria ni
gosar? És Ahab, Ahab? Sóc jo, Déu, o qui, que alça aquest
braç? Però si el gran sol no es mou per ell mateix, sinó que és
un missatger del cel, si ni una sola estrella no pot girar si no
és per algun poder invisible, com pot, doncs, bategar aquest
cor petit? Com pot pensar pensaments aquest cervell tan petit,
si no és que sigui Déu qui bategui, qui pensi, qui visqui, i
no jo? En nom del Cel, Starbuck, ens fan girar i girar per
aquest món com el gigre d’allí, i el fat és l’aspa. I tot el temps,
vinga!, aquest cel somrient i aquesta mar insondada! Mira
aquesta bacora! Qui l’ha posada a perseguir i a clavar les
dents en aquest peix volador? On van els assassins, Starbuck?
Qui emetrà la sentència si el mateix jutge és arrossegat
davant del tribunal? Però és un airet dòcil, dòcil, i un cel
d’aspecte dòcil. I ara l’aire flaira com si bufés des d’un prat
llunyà. Han dallat herba als peus dels costers dels Andes,
Starbuck, i els dalladors dormen entre l’herba tot just tallada.
Dormen? Sí, ja podem maldar, ja, però al final tots dormirem
en el prat. Dormir? Sí, i ens rovellarem entre la verdor,
com les dalles de l’any passat que caigueren i foren
abandonades en les rengleres mig dallades... Starbuck!
Però, esblanqueït com un cadàver per la desesperació,
l’oficial s’havia esmunyit de la seva vora.
Ahab va creuar la coberta per mirar per l’altre costat,
però es va ensurtar en veure, en l’aigua d’aquella banda, dos
ulls fixos que s’hi reflectien. Fedallah estava repenjat, immòbil,
a la mateixa orla.
133. l’encalç - primer dia
Aquella nit, durant la guàrdia mitjana, quan el vell —com
solia fer adesiara— va pujar del balou on estava repenjat i va
anar al seu forat de coberta, tot de sobte va avançar ferotge-
657