045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

nia i el va tornar a desar a la butxaca de l’abric, amb la mateixa
cura que un caçador fica al sarró una perdiu morta.
Tot aquest cerimonial insòlit va augmentar el meu malestar
i ara, en veure símptomes inqüestionables que s’acabaven
les operacions del seu afer i que, per tant, saltaria al llit
amb mi, vaig pensar que era ben hora, ara o mai, i sobretot
abans que apagués l’espelma, de trencar l’encís que m’havia
tingut lligat durant tanta d’estona.
Però el temps que jo vaig gastar a deliberar què havia de
dir va ser fatal. Agafant el tomahawk de la taula, en va contemplar
un instant la fulla i després, acostant-la al llum, va
bufar grans núvols de fum de tabac. Immediatament després
es va apagar el llum i aquell caníbal salvatge, amb el tomahawk
entre les dents, va saltar al llit amb mi. Jo no em vaig
poder estar de deixar anar un xiscle; i ell, amb un remuc
sobtat d’astorament, va començar a palpar-me.
Quequejant no sé què vaig allunyar-me d’ell cap a la paret
i llavors el vaig conjurar, fos qui fos o què, a estar-se quiet
i a deixar-me aixecar i encendre la llàntia. Però les seves respostes
guturals em demostraren immediatament que comprenia
ben poc el que jo volia dir.
—Qui és dimoni tu? —digué a la fi—. Tu no parlar, maleït,
jo matar tu.
I amb aquestes el tomahawk espurnejant va començar a
evolucionar davant meu en la fosca.
—Hostaler, per l’amor de Déu! Pere Taüt! —vaig cridar—.
Hostaler! Mireu! Taüt! Àngels del Cel!
—Parlar tu! Dir a jo qui tu, maleït jo! Matar tu! —va
tornar a remugar el caníbal.
I brandant el tomahawk va escampar la cendra calenta
del tabac damunt meu, fins al punt que vaig pensar que es
calaria foc a la meva roba.
Però, gràcies a Déu, en aquell moment va entrar l’hostaler
amb un llum i, pegant un bot del llit, vaig córrer cap a ell.
—No tingueu por —digué l’home fent un rialleta—,
Queequeg no us tocaria ni un cabell.
75