045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

com els ulls d’Ahab atemorien els homes de la tripulació, la
mirada inescrutable del Parsi l’atemoria a ell; o, si més no,
l’afectava d’una manera forassenyada. Per afegitó, una raresa
fugissera començà a rodejar el magre Fedallah: el sacsejaven
uns estremiments tan incessants, que els homes el
miraven pensarosos, sense estar segurs, semblava, de si era
efectivament d’una substància mortal o més aviat una ombra
tremolosa deixada damunt coberta pel cos d’un ésser invisible.
I aquella ombra sempre s’afalconava per allí, car no
s’havia arribat a saber amb certesa si ni tan sols de nit Fedallah
s’endormiscava o se n’anava a baix. Romania immòbil
hores i hores, però mai no s’asseia ni es repenjava. Els seus
ulls desmaiats però prodigiosos deien clarament: «Nosaltres
som dos vigies que no descansem mai.»
Ni tampoc els mariners no podien pujar a coberta, a
qualsevol hora, de dia o de nit, que Ahab no se’ls hagués
avançat. Aturat damunt el seu forat, o calcigant les taules
matemàticament entre dos límits invariables —el pal major
i el de mitjana—, o dempeus en el balou de la cabina, amb el
peu viu endavant, damunt coberta, com si anés a pujar, amb
el capell molt inclinat damunt els ulls, de manera que per
molt immòbil que romangués, per molt que sumessin els
dies i les nits en què no s’havia colgat en el seu coi, ocult com
era sota aquell capell inclinat, els mariners no podien assegurar
mai amb certesa si, amb tot allò, tancava els ulls de
tant en tant, o si els escodrinyava intensament. No hi feia res
que, estant així en el balou durant tota una hora seguida, la
humitat de la nit es concentrés, sense adonar-se’n, en gotes
de rosada damunt aquell capot i aquell capell esculpits en
pedra. La roba que la nit havia mullat s’eixugava damunt
d’ell l’endemà amb els raigs del sol del dia. Ja no va tornar a
baixar mai més sota les taules i qualsevol cosa que volgués de
la cabina l’enviava a cercar.
Menjava a l’aire lliure els seus dos únics àpats: esmorzar
i dinar. El sopar no el tocava mai. Ni s’afaitava la barba, que
creixia foscament tota plena de renossos com arrels d’arbres
647