045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

Una manera peculiar de caminar d’aquell vell, algunes
guinyades lleugeres però que semblaven doloroses, al començament
del viatge havien excitat la curiositat dels mariners.
Finalment, l’home havia cedit a les preguntes persistents
i amoïnadores, i ara resultava que tothom sabia la
vergonyosa història del seu destí miserable.
Una nit dura d’hivern, l’home s’havia entretingut no
gaire innocentment pel camí que unia dos pobles pagesos i,
tot sentint amb una certa irresponsabiltat que l’envaïa una
insensibilitat mortal, va cercar recer en un paller mig caigut
i tudat. El resultat fou la pèrdua de les extremitats de tots dos
peus. A partir d’aquesta revelació, en vingueren, de mica en
mica, els quatre actes alegres del drama de la seva vida, i després
el cinquè, llarg, però encara sense el final catastròfic.
Era un vell que prop dels seixanta anys havia trobat tardanament
allò que en la terminologia de l’infortuni se’n diu
ruïna. Havia estat un artesà de mèrits reconeguts i amb molta
de feina. Tenia casa i jardí. Havia abraçat una muller jove
i encisadora que pareixia una filla seva i tres infants eixerits i
robusts. Cada diumenge anaven a una església d’aspecte
agradós, situada enmig d’un bosquerró. Però una nit, a la
caiguda de la fosca, i a més amagat rere una disfressa astuta,
un lladre desesperat s’havia esquitllat dins la casa feliç i els ho
havia robat tot. I el que és més trist de contar és que el mateix
ferrer havia portat, amb ignorància, aquell lladre al bell mig
de la seva família. Era el Mag de la Botella! En ser obert el tap
fatal, l’esperit maligne va sortir volant i va arrasar tota la llar.
Ara bé, per motius de prudència, de seny i d’economia, el taller
del ferrer era a la planta baixa del seu habitatge, però amb
una entrada a part. De manera que la muller jove i deliciosament
sana sentia sempre, no amb nerviosisme infeliç, sinó
amb plaer vigorós, el colpejar forçut del martell del seu vell
marit de braços joves, la ressonància del qual, amorosida en
passar per cels rasos i parets, li arribava dolçament fins a la
cambra dels infants, i així, amb el vou-verivou de ferro, els
infants del ferrer eren bressolats fins que s’adormien.
593