045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

l’havia redimit. Allí romania, assegut, i la seva indiferència
parlava d’una natura en la qual no hi havia hipocresies civilitzades
ni falsedats dolces a l’aguait. Era un salvatge, ell: un
espectacle digne de ser vist i, no obstant això, vaig començar
a sentir-me misteriosament atret vers ell. I les mateixes coses
que haurien repel.lit molts altres, eren precisament les que
exercien un magnetisme sobre meu.
«Provaré de tenir un amic pagà —vaig pensar—, atès
que l’amabilitat cristiana ha demostrat ser cortesia buida.»
Vaig acostar la meva banqueta prop d’ell i li vaig fer alguns
gestos i senyals amistosos, alhora que feia com millor
sabia per parlar amb ell. Al principi va parar ben poc esment
en els meus intents, però a la fi, després de referir-me
jo a l’hospitalitat de la darrera nit, es va decidir a preguntarme
si tornaríem a ser companys de llit. Jo li vaig dir que sí,
la qual cosa em va semblar que li plaïa, potser se’n sentia
una mica afalagat.
Aleshores vàrem tornar al llibre tots dos i jo vaig intentar
explicar-li els propòsits de la lletra impresa i el significat
dels pocs gravats que hi havia. Amb això ben aviat vaig
atraure el seu interès, i a partir d’aquí vàrem passar a xerrar,
així com vàrem saber, sobre els diversos espectacles que es
podien contemplar en aquella famosa vila. Aviat li vaig proposar
de fumar plegats i ell va treure la bossa i el tomahawk
i em va oferir una pipada en silenci. I romanguérem asseguts
intercanviant pipades d’aquella estranya pipa seva, procurant
passar-nos-la regularment l’un a l’altre.
Si encara hi havia fredor o indiferència envers mi al pit
del pagà, aquella fumada agradable i genial que vàrem fer
ben aviat l’esvaí i ens va deixar compares. Va semblar que
m’acceptava amb la mateixa naturalitat i espontaneïtat que jo
a ell, i quan s’acabà la fumada va pitjar el seu front contra el
meu, em va agafar per la cintura i em digué que d’aleshores
ençà estàvem casats, volent dir, en frase del seu país, que
érem amics corals; i que moriria alegrement per mi si calgués.
En un compatriota, aquella flamarada sobtada d’amis-
106