045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

tigant i solitària, que tot l’espai semblava buidar-se de vida
davant la nostra proa com una urna fúnebre, per repugnància
envers el viatge venjatiu que fèiem.
Finalment, però, quan giràrem cap a l’est, els vents del
cap començaren a udolar al nostre entorn, i pujàvem i
baixàvem damunt aquelles onades llargues i turbulentes que
hi havia per allí. Quan el Pequod d’escàtils d’ivori es va escorar
violentament davant les ratxes i va burxar les ones fosques
enfollides fins que els ruixims d’escuma volaren sobre
l’orla com pluja d’estelles argentades, aleshores tota aquella
desolada vacuïtat de vida va desaparèixer, però va fer lloc a
espectacles més miserables que abans.
A tocar de la proa, formes estranyes s’afuaven dins l’aigua
ací i allí davant nostre, mentre que, enganxats just a la
popa, volaven els corbs marins inescrutables. I cada matí
vèiem fileres d’aquestes aus posades en els estais; malgrat
que nosaltres els cridàvem per espantar-los, ells s’aferraven
obstinadament una bona estona al cànem com si consideressin
el nostre vaixell com una nau deshabitada i a la deriva,
quelcom destinat a la desolació i, per tant, una perxa adequada
per a ells, que no tenien llar.
I la mar negra s’inflava i s’inflava, i encara s’inflava incansablement,
com si les seves marees immenses fossin
una consciència, i la gran ànima del món patís d’angoixa i
de remordiments pel gran pecat i els sofriments que havia
engendrat.
Cap de Bona Esperança, et diuen? Més ben dit seria
cap Tormentoso, com et deien abans. Car, afalagats pels silencis
perfidiosos que ens havien acompanyat fins llavors,
ens trobàrem llançats en aquell mar tempestuós, on uns éssers
culpables transformats en aquelles aus i aquells peixos
semblaven condemnats a nedar eternament sense cap port
en perspectiva, o voletejar en aquell aire negre sense cap horitzó.
Però invariat, tranquil, blanc de neu, sempre dirigint
la font de plomes al cel, sempre temptant-nos endavant,
adesiara descobríem el broll solitari.
311