045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

da, balena i arpó, tot s’havia mesclat; i la balena, només rapinyada
pel ferro, escapà.
Encara que completament negat, el bot gairebé no havia
patit cap malvestat. Nedàrem al voltant i arreplegàrem els
rems que suraven i els llançàrem part damunt de la regala
dins el bot; i nosaltres ens vàrem deixar caure novament als
nostres llocs.
I allí ens teniu, amb aigua fins als genolls, l’aigua que tapava
totes les costelles i les taules, de manera que, mirant cap
avall, per a nosaltres l’embarcació suspesa semblava un bot
de corall que creixia cap a nosaltres des del fons de l’oceà.
El vent va augmentar fins a esdevenir un udol. Les ones
varen fer xocar els seus escuts. La torbonada tota va bramular,
es va bifurcar i va espetegar al voltant com un foc blanc
pels prats enmig del qual nosaltres cremàvem sense consumir-nos,
immortals en aquelles mandíbules de mort!
En va cridàvem els altres bots: cridar els bots en aquell
temporal era com bramar als carbons encesos a la base de la
xemeneia d’una fornal en flames. A l’entretant, el celatge,
la broma i la boira es feien més fosques amb les ombres de la
nit: no es podia veure ni senyal del vaixell. La mar, cada cop
més moguda, impedia tots els intents d’esgotar el nostre bot.
Els rems ja no servien de propulsors, i ara feien funcions de
salvavides.
Així és que, tallant els lligams de la bóta impermeable de
cerilles, després de moltes fallades, Starbuck va aconseguir
encendre la llàntia de la llanterna; aleshores la va penjar a
l’extrem d’un pal de marcar i la va donar a Queequeg com
a penoner d’aquella esperança desesperada. I així Queequeg
es va asseure, aguantant enlaire aquella llàntia miserable en
el cor d’aquella desesperança totpoderosa. I així es va asseure,
el senyal i el símbol d’un home sense fe, mantenint desesperadament
alta l’esperança al bell mig de la desesperació.
Mullats, xops de tot arreu, tremolant de fred, desesperançats
de vaixell o de bot, alçàrem els ulls quan va arribar
l’alba. La boira encara s’estenia damunt la mar, la llanterna
301