045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

Tashtego i mostrant les seves dents a les de l’indi; de biaix
amb ells, Daggoo seia a terra, car si s’hagués assegut a un
banc, el seu cap emplomallat com un cadafal hauria arribat
als baus; a cada moviment dels seus membres colossals feia
trontollar la carcassa de la cabina com si fos un elefant africà
que anés de passatger en el vaixell. Però, tot i això, el gran
negre era un abstemi sorprenent, per no dir llepafils. Era difícilment
creïble que amb unes mossades tan comparativament
petites pogués mantenir la vitalitat escampada per tota
la seva còrpora tan ampla, tan baronívola i tan superba.
Però, sens dubte, aquest noble salvatge s’alimentava de valent
i bevia profundament l’element abundant de l’aire i, a
través dels seus oronells dilatats, xuclava la vida sublim dels
mons. Ni de carn ni de pa no es nodreixen els gegants.
En canvi Queequeg quan menjava feia un espetec tan
mortal i tan bàrbar amb els llavis —un soroll realment desagradable—
que el tremolós Melindro gairebé temia trobar-se
marques de mossegades en els seus braços flacs. I quan
sentia que Tashtego cantava per fer-lo sortir, que ja havia
escurat els ossos, el ximplet esmicolava totes les olles de
fang que hi havia al seu voltant dins el rebost amb el seu
atac de convulsions. I les pedres esmoladores que els arponers
portaven sempre a la butxaca per a les seves llances o
altres armes, amb les quals esmolaven ostentosament els
seus ganivets a l’hora de dinar amb sorolls esgarrifosos, no
tranquil.litzaven precisament el pobre Melindro. Com podia
oblidar, per exemple, que Queequeg a la seva illa devia
ser pla culpable d’algunes imprudències assassines i festives?
Ai las, Melindro! Com pateix el cambrer blanc que serveix
a caníbals! Al braç hauria de portar un escut i no un
tovalló blanc.
Malgrat tot, arribava el moment que, per a la seva gran
joia, els tres guerrers d’aigua salada s’aixecaven i se n’anaven:
per a les orelles crèdules i fabuladores del Melindro, tots els
ossos marcials dels tres homes espetegaven a cada pas, com
simitarres mores dins les beines.
217