045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

servat en un vespre tan plàcid, d’alguna manera comunicava
a Ahab un meravellament abans desconegut.
«Es gira i es torna a girar cap al sol... quina lentitud, però
quina fermesa aquest front que ret homenatge i que invoca
amb els seus darrers batecs. També adora el foc, ell, vassall fidel,
generós, baronial del sol! Oh, que aquests ulls massa indulgents
hagin de veure aquests espectacles tan indulgents!
Mira! Aquí, tancat en aigües llunyanes, més enllà de tota remor
de felicitat o de dolor humans, en aquesta mar tan sincera i
imparcial, on cap roca no forneix lloses a la tradició, on durant
llargues eres xineses les onades han rodolat sense parlar i sense
que ningú els parlés, com estrelles que brillen damunt la deu
desconeguda del Níger... Aquí, també, la vida mor cap al sol
plena de fe. Però guaita! Just morta, i ja la mort giravolta a l’entorn
del cadàver i l’orienta cap a algun altre rumb...
»Oh tu, fosca meitat índia de la naturalesa, que amb ossos
d’ofegats has construït a alguna banda el teu tron, allunyat
de tot, en el cor d’aquestes mars sense vegetació! Tu ets
una infidel, tu, reina, 160 i em parles massa francament enmig
del tifó escorxador i en el funeral emmudit de la calma de
després. I aquest catxalot ha girat el seu cap moribund vers
el sol, i després s’ha tornat a girar, sense donar-me una lliçó.
»Oh maluc poderós tres vegades voltat amb cèrcols i soldat!
Oh brollador irisat, d’altres aspiracions! En va en forces
un i n’eleves l’altre! En va, oh balena, cerques la intercessió
d’aquell sol que tot ho vivifica, que només origina la vida
però no la torna a donar. Però tu, meitat més fosca, em bressoles
amb una fe orgullosa, encara que més ombrívola. Totes
les teves confusions innombrables suren aquí, sota meu, i jo
suro amb unes boies d’alens de coses antigament vives, exhalades
com aire, però que ara són aigua.
»Així doncs, et saludo ara i sempre, oh mar, en les gronxades
eternes de la qual l’au salvatge troba el seu repòs últim.
Nascut de la terra, però nodrit per la mar. I encara que
em varen parir la muntanya i la vall, vosaltres onades sou les
meves germanes de llet!»
605