045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

la meva atenció i em va convèncer que, efectivament, devia
ser un pagà. Es va acostar al seu pesat abric, o sobretot, o capot
cuirassat, que prèviament havia penjat a una cadira, va
butxaquejar i en va treure finalment una curiosa imatge deforme
amb una gepa al darrere i exactament del color d’un
infant de tres dies del Congo. Recordant el cap embalsamat,
al principi gairebé vaig creure que aquella figureta negra era
un infant de veritat conservat d’una manera semblant, però
en veure que no era gens flexible i que brillava força com el
banús polit, vaig arribar a la conclusió que no devia ser altra
cosa que un ídol de fusta, com va ser efectivament.
Aleshores el salvatge s’acosta a la xemeneia buida, en decanta
la mampara empaperada i hi col.loca la petita imatge
geperuda, com una bitlla, entre els capfoguers. La llinda i els
muntants de la xemeneia i tots els maons de dins eren plens
de sutge, de manera que vaig pensar que aquella llar de foc
era una capelleta o un nínxol ben encertat per al seu ídol del
Congo.
Aleshores vaig fixar la vista cap a la imatge mig oculta —i
em sentia ben malapler— per veure què passaria a continuació.
Primer de tot treu dos grapats d’encenalls de la butxaca
del seu abric i els deixa amb tota cura davant l’ídol; després hi
col.loca a sobre un bocí de galeta de mariner i hi aplica la flama
de la llàntia, que converteix els encenalls en una flamarada
expiatòria. Llavors, després d’unes quantes manotades ràpides
dins el foc, i d’enretirar-les encara més ràpidament
(perquè semblava que les cremava d’allò més), a la fi va aconseguir
treure’n la galeta; la bufa per treure’n la cendra i per refredar-la
una mica, i l’ofereix cerimoniosament al negret.
Però el dimoni sembla que no està gaire il.lusionat amb una
menja tan seca: no mou els llavis. Totes aquelles estranyes extravagàncies
anaven acompanyades amb encara més estranys
sorolls guturals fets pel devot, que semblava que resava fent
cantarella o, encara més just, que cantava alguna salmòdia pagana,
durant la qual gesticulava d’una manera ben poc natural.
En apagar-se el foc, va agafar l’ídol amb molta de cerimò-
74