045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Labutxaca

tu, au, vinga! Tu, el dels bigotis vermells! Corre aquí, barret
escocès! I tu, el dels pantalons verds! Aire, dic, tots vosaltres!
I que us saltin els ulls!
Cridant d’aquella manera es movia amunt i avall de l’argue,
i feia anar la cama molt lliurement aquí i allí, mentre
que l’impertorbable Bildad continuava dirigint amb la seva
salmòdia.
«El capità Peleg deu haver begut, avui», vaig pensar.
Finalment l’àncora fou llevada, les veles foren hissades
i ens començàrem a moure. Era un dia de Nadal, curt i
fred; i quan el curt dia del nord s’enfonsà en la nit, ens
trobàrem gairebé de ple a l’oceà hivernal, els esquitxos gelats
del qual ens cobrien de glaç com si fos una armadura
brillant. Les llargues fileres de dents de l’orla pampalluguejaven
a la claror de la lluna i, com els ullals d’ivori blanc
d’algun elefant gegantí, immensos caramells corbats penjaven
de la proa.
El magre Bildad, com a pilot, va encapçalar la primera
guàrdia i adesiara, mentre la vella nau es capbussava profundament
en les aigües verdes i enviava amunt la gelor esgarrifadora,
mentre el vent udolava i l’eixàrcia vibrava, se
sentien les seves notes fermes:
Dolços prats enllà de l’onatge,
que romanen vestits de verd viu.
Així romania Canaan davant els jueus,
mentre el Jordà corria entremig.
Mai aquelles dolces paraules no m’havien sonat tan
dolçament com aleshores. Eren plenes d’esperança i de joia.
Malgrat aquella nit frígida d’hivern en l’Atlàntic bramulador,
malgrat els meus peus mullats i la meva jaqueta encara
més mullada, encara hi havia, em va semblar llavors, molts
de ports plaents emmagatzemats; i prats i rasos tan eternament
vernals que l’herba brostada a la primavera hi romania
intocada, sense trepitjar, fins al solstici d’estiu.
164