La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

no m’hauria vist obligat a tornar a Itàlia amb la segona
expedició del Magnànim. Però pensava que
la meua renúncia era bona per a tots.
Llavors l’avi evocà la València d’aquell temps.
Les noves sobre la sort del rei a Itàlia, missatges
d’un món que, comparat amb la ciutat caòtica i
mesquina, lluïa amb l’esplendor d’un Olimp inaccessible,
aviat començaren a ser divulgades en les
tertúlies. La certesa que la glòria es jugava lluny i
que als valencians sols se’ls demanava subsidis
monetaris per pagar l’ambició del monarca, acabà
generant en els membres del cercle dirigent
una prevenció beata contra qualsevol influència
llevantina, que la presència de la beata cort de la
reina Maria reforçà. L’avi compadia aquella dona
esquifida, obsessiva, lletja i estèril, que hagué
d’assimilar en poc temps les notícies del desastre
de la batalla naval de Ponza i la captura del rei,
el traspàs del poder al seu cunyat Joan, les infidelitats
del marit i la legitimació dels bastards que
aquest engendrava. Tal vegada el rígid moralisme