La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

li encara– flors desflorades. No m’estranyaria que
algun dels meus petits rebrots cavalcara avui en
sella d’or.
El company de Renoc, insensible a les seues recordances,
mirava amb cara d’espant cap a tots
els costats.
–¿Que no saps on parem, Fitoreta? Trenca cap a
l’aljama, puja pels tiradors i espera’m allà fins que
vaja a buscar-te.
–Pels tiradors no. De pensar-ho m’esborrone.
–Sí, vés amb compte... Allà t’espera l’anima del
perrot jueu que matares fa mesos... No sembles tu,
xiquet... Et fa por un infidel mort, quan per marrano
i perquè tenies butla ni tan sols te n’hauries de
preocupar. ¡Arri, cagat!
–Puta ruïna. Tot és una puta ruïna –repetí.
El fàstic creixia a cada batec del seu cor prenyat
de nafres, i deixà la parella per córrer cap a la
Seu a contemplar el misteri amb l’esperança que